No eren gens gratuïtes les paraules de Joan Peñarroya quan, després de certificar la continuïtat en el MoraBanc, va ressaltar que s’havien guanyat “a la pista” el dret de competir a l’Eurocopa. Pot semblar una obvietat, però no és el cas en els temps que corren. Queda lluny la poesia esportiva de quan un equip entrava inesperadament al play-off, i el curs següent, disfrutava d’un trajecte pel vell continent, com a recompensa. Ara, la meritocràcia ha passat de moda.

No es tracta de qui va ser primer o de qui n’ha pervertit més l’essència, ja que, d’una manera o altra hi han contribuït tots. L’Eurolliga hi ha restringit l’accés amb l’aplicació de les llicències A, però la Basketball Champions League va néixer amb una idea –la de donar cabuda als campions i als que es guanyin el dret a participar-hi amb l’aval d’uns resultats– i, a l’hora de la veritat, ha acabat convidant equips que ja no és que no hagin entrat al play-off (Estudiantes), sinó que han estat tot el curs lluitant pel descens. És el cas del Divina Joventut, que va acabar catorzè la passada Lliga Endesa. I tot, per por de quedar-se sense equips de primera línia ja que la majoria dels més potents es troben en l’Eurolliga i l’Eurocopa (40, en total). És la conseqüència d’aquesta pugna d’interessos pel poder del bàsquet europeu que es va encendre fa un any i que no fa gens l’efecte d’apaivagar-se. I els clubs, al mig, són elements passius que veuen el panorama i no dubten a aprofitar-se de l’avinentesa ja que reben un incentiu econòmic només per inscriure’s. De tots.

Però més enllà d’aquest fet, el problema es trasllada ara a un altre lloc, a la Lliga Endesa. El més calent és a l’aigüera i no se sap ni el més bàsic, com quants equips formaran la competició. Però si s’opta per ampliar-la a 18, hi haurà problemes per trobar dates. I és que, amb dotze equips competint a Europa, difícilment hi podrà haver jornades entre setmana. Tot un problema (un més) en una temporada amb escassos forats al calendari per l’aplicació de les finestres FIBA.