El 1971, Brian Clough va guanyar el seu primer gran trofeu a Anglaterra. Aquell any, el del Watergate, el Huddersfield Town va quedar últim de la primera divisió. Era la temporada 1971/72. Des de llavors, no havia tornat a la Premier. Fins que el passat 29 de maig es va convertir en el tercer equip que pujava de categoria després del Newcastle i el Brighton & Hove Albion. Ho va aconseguir després de guanyar el Reading en els penals, a Wembley. Havia guanyat 20 dels 22 partits del campionat per la mínima, però ha estat un equip que ha cridat l’atenció per practicar un futbol atractiu, que igual que vencia el Villa i el Newcastle, perdia 5-0 contra el Fulham en un campionat molt exigent, o forçava un replay contra el City en la Cup. Passarà a la història per ser el primer des del 1992 que puja sense guanyar en cap dels quatre partits de play-off. Però aquí estan els de Yorkshire, que van aixecar tres títols consecutius de primera divisió a mitjan de la dècada del 1920 i que fa només tretze anys estaven en el quart nivell del futbol anglès.

Fa 45 anys, el 19 d’octubre del 1971, va néixer David Wagner a Geinsheim am Rhein, Trebur, Alemanya, fill d’un americà i una senyora alemanya. Wagner és el peculiar entrenador dels terriers des que el 5 de novembre del 2015 Stuart Webber, cap d’operacions de futbol del club, el va cridar per ocupar la banqueta d’un equip que havia estat la llar de Herbert Chapman i Bill Shankly. L’alemany estava a càrrec dels reserves al Borussia Dortmund. “Érem un club que feia l’efecte d’haver guanyat una rifa per estar en el campionat. La cerca va començar per una identitat”, raonava Webber en parlar de la seva idea.

“La veritat és que van oferir el càrrec d’entrenador a un alemany desconegut i boig”, reconeix Wagner, tècnic singular que ha estat expedientat per la Premier per canviar deu futbolistes en el penúltim partit del torneig –“pensava en el play-off” es va justificar”– i que va començar la temporada emportant-se l’equip a una illa de Suècia per fer supervivència. “Tot va començar allà”, confessa Ellias Kachunga. “Allà ens vam fer equip en la pretemporada”, admet Jonathan Hog, un dels líders del conjunt, en parlar de la setmana de pretemporada. “No va portar pilota, buscàvem una altra cosa. Sense electricitat, sense bany, sense llit, sense telèfon mòbil ni internet, si teníem gana, pescàvem; si teníem set, anàvem al llac; si teníem fred, enceníem foc. L’objectiu era unir els jugadors”, va explicar després de guanyar les semifinals per l’ascens, durant la concentració a Portugal. Allà es va emportar els seus nois a prendre el sol, un equip que viu a 15 milles de la ciutat esportiva, un grup que va dissenyar per a l’ascens: tretze futbolistes de l’equip van arribar a l’estiu, entre ells cinc alemanys, amb un cost de 3,8 milions de lliures i amb salaris de 10.000 lliures per setmana en una divisió en què competien contra el Newcastle United i l’Aston Villa. Al Newcastle de Benítez, per exemple, un jugador guanyava més de 60.000 lliures per setmana. L’ascens ha permès modificar paràmetres econòmics, perquè li garanteix més de 200 milions d’inversió, fins al punt que han ofert al City 5 milions per retenir Aaron Moy, un dels pilars del seu equip, cedit pels blues.

Wagner, que probablement sigui el millor amic de Jürgen Klopp, padrí d’una de les seves filles, va estar en el casament del tècnic del Liverpool, però reconeix que no en recorda gaire cosa. “No em pregunteu gaire, massa cervesa”, va admetre en una entrevista. Diuen que els han vist junts en algun pub diverses vegades durant l’any, xerrant i envoltats de pintes. I no neguen que s’ajuden i s’aconsellen. Es van conèixer sent futbolistes al Mainz i es van fer amics. S’assemblen fins i tot en els gestos. Wagner va ser internacional pels Estats Units i va debutar sense que el seleccionador l’hagués vist jugar.

El petit Klopp és un ídol a Huddersfield, una localitat de 173.000 habitants propera a Manchester que té una excel·lent col·lecció permanent d’art britànic, incloent obres de Francis Bacon i Henry Moore, i una galeria que ofereix exposicions contemporànies de fotografia, que s’ha bolcat amb els de l’estadi John Smith, al qual dona nom una marca de cervesa i que no ha baixat dels 17.000 aficionats (en caben 24.000) en cap partit. Allà ha trencat motlles amb la gent i ha obert la porta dels entrenaments; l’afició pot menjar amb els futbolistes després de les sessions d’entrenament: “No em molesta”, diu Hoog, migcampista de l’equip, que fins i tot s’ha acostumat a compartir el gimnàs amb veïns: “Ells venen cada dia. Ens manté connectats amb la ciutat, amb els fans”, assegura.

Com va escriure Louise Taylor a The Guardian, a Huddersfield hi ha la sensació que David Wagner és capaç de transformar l’aigua en vi.