Als 4 anys, amb asma i al·lèrgia, va veure com el seu pare pegava a la seva mare. Va agafar una espasa de plàstic i es va posar pel mig, el va reptar. Va rebre un bufetada, és clar. “Vaig pensar que podria mantenir el meu pare lluny. La meva mare creu que, fins i tot llavors, vaig ser valenta.” “Durant anys vaig suplicar que deixés de pegar-li o que ella tingués el valor de fer-lo fora de casa.” Va passar quan va fer els 11 anys. La seva mare va recuperar el somriure i l’autoestima i un dia, al gimnàs, la nena va descobrir la boxa. “Ella, cap a gimnàstica, però jo vaig veure els nois lluitar. Vaig saber que era el que volia fer.” I això és el que va fer.

Avui és un mite, la primera medalla olímpica de boxa, la campiona més gran que mai hagi donat el torneig, que en els Jocs de Londres 2012 va guanyar l’or davant 10.000 persones en un combat contra Ren Cancan en la final del pes mosca. La xinesa havia eliminat la que avui és la seva parella, que va ser medalla de bronze, l’americana Esparza, que mai havia tingut xicota fins a conèixer la joia de Yorkshire, la dona que a Rio va repetir títol olímpic. “Mai ens hem barallat”, diu. “A casa és massa dolça… i guanyaria ella”, bromeja Esparza.

La boxa de les dones remet al segle XVIII, i va aparèixer en els Jocs Olímpics del 1904. Va ser un combat de demostració. A Anglaterra va estar prohibida per la idea bàsica que la síndrome premenstrual les impedia pujar al ring. Va ser el novembre del 1996 quan l’Associació de Boxa Amateur d’Anglaterra va votar una polèmica sentència a favor d’aixecar la prohibició, que va permetre que les nenes menors de 10 anys entressin als gimnasos.

“No he tornat a veure el meu pare”, explica. “Això sí, cada vegada que competeixo per una medalla rebo un missatge seu. No entenc per què. Mai ens ha demanat perdó, així que no vull saber res d’ell”, diu la ballarina del ring, que va veure la seva mare a punt de morir en un hospital de Leeds per una meningitis. Va ser Adams, la nena Adams, qui va trucar a l’ambulància després de trobar-la al terra de casa, agonitzant, i qui es va encarar a l’hospital perquè fessin alguna cosa després de tres hores a urgències, quan va veure que la seva mare ja no podia recordar la seva data de naixement ni quants fills tenia. Les proves van demostrar que el seu cervell estava a dues hores d’assecar-se. Li va salvar la vida.

Des d’aquell dia, no plora mai. “Estava sola a la cafeteria de l’hospital i em vaig trencar. No vaig deixar que el meu germà em veiés, perquè no volia que pensés que les coses anaven realment malament. Em vaig mantenir forta per ell. I em vaig haver de mantenir forta per la mama”, explica ara quan se li recorda. Va ser quan Nicola va dir a la seva mare que guanyaria una medalla d’or en boxa, modalitat que no era olímpica. La nena de Leeds ho tenia clar.

Patiment. Aquesta paraula la porta tatuada a l’ànima. McCracken, responsable de l’equip de boxa olímpic de la Gran Bretanya, recorda bé quan la va conèixer. Acabava de prendre possessió com a entrenador i estava fent la seva primera avaluació del talent a Sheffield. Acabava de guanyar una medalla de plata mundial, i estava “terriblement malalta”, diu. “Es va asseure en una cadira i durant aproximadament un període de quatre mesos, ni es va moure.” Tenia una lesió a l’esquena perquè havia caigut per l’escala i el seleccionador va parlar amb el metge de l’equip: “No puc posar-la en el programa tret que faci alguna cosa, perquè totes aquestes altres noies estan treballant molt dur”, li va dir. Conscient que era sí o no, es va posar dempeus. “Ho té, té alguna cosa especial”, va pensar el seleccionador en veure-la; en va tenir prou veient la gestualitat com a excusa para incloure-la en el programa del 2010. “Va ser l’inici de la boxa femenina com la coneixem”, admet avui. “És robusta, determinada, molt valenta. Té totes les qualitats que els homes tenen en un ring”, diu. Al ring, és tan valenta com ho va ser en sortir de l’armari. Li va importar poc explicar-ho al gimnàs i a la premsa, perquè abans ho va explicar a casa i això sí que va ser difícil. “La mare estava a la cuina i vaig arrencar: –“T’he de dir una cosa, mama... Suava de debò”, explica ara. –“Què passa?”, em va preguntar. –“Soc bisexual”, li vaig dir. –“Bé, doncs, encén la caldera”, va dir. “Ella ja en sabia alguna cosa. Però jo esperava una gran reacció, alguna cosa més, i vaig pensar. Ja està?” Adams, a més, pateix TDAH. “Això és un problema, perquè pots començar un milió de coses, però és molt difícil concentrar-se i acabar-ne una”, explica. Malgrat això, l’enamoren les matemàtiques i el seu llibre de capçalera és Freakonomics, de Steven Levitt i Stephen J Dubner, un estudi de l’economia basat en el principi dels incentius. “M’agrada molt aquest llibre perquè explica l’economia d’una manera divertida.”

L’anomenen la Lleona. Amb guants i en un ring és la més gran.