Diuen que al baró de Coubertin li va impressionar tant l’exhibició d’uns escocesos durant l’Exposició Universal de París del 1889 que va introduir el llançament de martell, el llançament de pes i el joc d’estirar la corda en el calendari dels primers Jocs Olímpics. Diuen també els que han escoltat bufar centenars de gaiters i han vist ballar el Fling sobre esquenes als pobles de les terres altes durant algun cap de setmana de juliol o d’agost que poques coses més emotives es poden veure a la vida que les cites esportives de les Highlands a Escòcia. Potser és el whisky o la tradició que s’imposa.

La història diu que tot va començar amb el decret anglès del 1746, que pretenia desmantellar la vida, la cultura i la societat de les terres altes. I que va prohibir als escocesos, entre moltes altres coses, agafar espases. Així que el rei d’Escòcia, Robert Bruce, va legitimar el poble perquè celebrés mercats i fires per reconèixer els agricultors, treballadors, artesans i els que van lluitar a la batalla de Bannockburn. Disposats a mantenir-se en forma i buscar solucions per lluitar per la seva llibertat i entrar en combat arribat el moment, els amics de Braveheart, amb l’excusa de la carta del seu rei i de menjar, beure i ballar, es van inventar tornejos per entrenar la seva destresa i fortalesa amb l’ús de pedres, troncs i martells. Era qüestió de posar-se forts i de matar els anglesos.

Avui en dia les reunions són una altra cosa. Se celebren des de principi del segle XIX. S’hi beu, s’hi balla, s’hi menja i es competeix llançant la pedra –aturat o en gir– tan lluny com sigui possible, tipus Jocs Olímpics. Una altra gran pedra s’intenta llançar tan alt com es pugui. També es llança el típic martell escocès –una mena de pal llarg de fusta o de bambú que acaba en una bola i que exigeix l’ús d’unes botes especials perquè no et venci en deixar-lo anar– i l’anomenat caber, un tronc enorme, una mena de llapis gegant que exigeix força i habilitat a parts iguals, perquè quan el tires, faci una volta a l’aire sobre si mateix i caigui al més lluny possible, de manera perpendicular al llançador.

És estrany que un poble que no munti la seva festa durant un cap de setmana, però la més potent, sens dubte, se celebra a Braemar des dels dies del rei Malcolm Canmore, fa 900 anys. En la seva forma actual, està datada del 1832, sota els auspicis de la Braemar Royal Highland Society, i hi acostumen a anar distingits representants de la família reial anglesa, quan no ho fa la reina en persona. De les reunions modernes dels Jocs de les Highlands va néixer això que ara, passats per la xeringa i els anabolitzants, de tant en tant apareix per la tele en un zàping: homes arrossegant cotxes amb les dents, movent rodes de camions o bolcant tractors a empentes, és a dir els certàmens de forçuts.

Arribats a aquest punt, és moment d’honorar Geoffrey, Geoff, Capes, nascut el 23 d’agost a Holbeach, Linconshire, que va guanyar els Highland Games, sis anys… i molt més.

Geoff va treballar com a carboner i granger i tenia bona fama: carregava vint tones de patates en vint minuts. El 1970, es va unir al cos de policia de la Cambridgeshire Constabulary i allà va estar deu anys. Però als 10 anys havia fet una promesa a la seva mare: “Un dia li vaig dir: «Jo aniré als Jocs Olímpics.» En aquells temps m’agradava jugar a tot i sempre era el més ràpid i el més fort. Hauria pogut jugar a bàsquet, a rugbi, haver estat boxejador, però vaig triar el llançament de pes i no sé per què.”

Va fer bé. Capes és l’atleta britànic més internacional de tots els temps, perquè va participar en 67 cites internacionals. El 1983, va ser triat el millor atleta de la Gran Bretanya i el seu rècord de pes va estar vigent des del 1980 fins al 2003, quan Carl Myerscough li va treure. Va guanyar dues medalles d’or en els campionats d’Europa, va ser bronze el 1974, es va penjar dos ors en la Commonwealth i tres títols de la Gran Bretanya se li van obrir les portes de tres Jocs: Munic, Moscou i Mont-real. A més, va guanyar dues vegades el certamen de l’home més fort del món, quan aquell títol estava net de debò de qualsevol sospita de dopatge. “Ho fèiem per prendre el sol i beure unes quantes cerveses junts, entre amics. Avui no hi van si no els paguen 20.000 lliures. Llavors era una festa”, sosté Capes.

Com a home fort, es va convertir en una cara popular a Anglaterra i era normal veure com estripava guies telefòniques de Londres per la meitat i doblegava barres d’acer laminades d’una polzada de diàmetre en programes de televisió. Per això va fer molts anuncis i de doble en el paper de Darth Vader durant el rodatge de The Empire Strikes Back. Va fundar una empresa de seguretat i també va ser jutge de pau a Spalding, un poble proper a Peterborough. L’últim que se sap de Capes és que va guanyar el campionat d’Anglaterra de canaris cantors i que havia estat nomenat president de l’associació de criadors de periquitos de la Gran Bretanya.

Un dia va afirmar: “El que faig m’agrada fer-ho bé.” Amb pedres o amb ocells, està molt clar que Capes, si s’hi posa, s’hi posa.