En pobles com Vilabella (Alt Camp) bàsicament el que ocupa les xerrades aquests dies als bars com el de la piscina, entre vermut i el bany, són els castells. Aquí hi ha majoria de la Vella, però no falten membres dels Joves de Valls i fins i tot hi ha un boig que diu que és del Serrallo, així que el debat surt fàcil i sol ser intens. Però, és clar, també es parla i, molt, de futbol, perquè entre els parroquians n’hi ha que són del Barça, algun com el Costelo és de l’Espanyol, i no n’hi falten del Real Madrid. I mentre s’espera que plogui una mica perquè el raïm engreixi –“20 litres, necessitem 20 litres”, s’escolta cada matí– es tanquen quadrilles per a la verema, i és fàcil que el Campano i el Carolillo es discuteixin perquè un és del Nàstic i l’altre, del Reus. Mentrestant, es perfila el partit de la festa major, que comença, extraoficialment, el dia 29 amb la IV Baixada del Porronet.

A Vilabella es va inaugurar, dissabte passat, una magnífica exposició del fotògraf Jordi Cotrina, basada en fotografies del seu meravellós llibre Minut 111, que en una animat berenar-sopar va servir per a fer un debat entorn del Barça i el fotoperiodisme en presència de l’autor, el director adjunt d’aquest diari, Ferran Correas, Santi Giménez (delegat de l’As a Catalunya), la genuïna Gemma Herrero, que va aixecar passions entre els assistents per les seves sentides paraules, i el també fotògraf esportiu Fernando Zueras, ara a l’As i un històric de l’Sport.

Però a Vilabella, si alguna cosa remet al futbol és la memòria del que durant 36 anys va ser el mossèn del poble, a qui una placa recorda i agraeix els seus anys de dedicació davant de l’església. I no perquè se’l recordi defensant la blanca i vermella samarreta de l’Atlètic Vilabella, que segons explica el Jordi de l’Alio, alma mater de l’equip, com a jugador i organitzador durant les últimes dues dècades, mai li va interessar gaire, sinó pels seus avantpassats.

Romà Comamala i Valls va néixer el 1921, encara que algunes fonts asseguren que va ser a Madrid i d’altres, a Barcelona. Va créixer al passeig de Gràcia, això sí, on el seu pare exercia de dentista, i va estudiar el primer curs de dret però ho va abandonar per matricular-se a belles arts. Per la seva amistat amb un tal José Luis de Udaeta va entrar en contacte amb el món de la dansa. Entre això i una relació amorosa mai gaire aclarida, no se sap amb qui, ell va explicar que amb una treballadora a casa, va allunyar-se de la figura paterna, amb qui va estar anys sense parlar-se.

La seva mare, Montse Valls, filla del copropietari de la Banca Valls, el recorda de nen, segons escriu en les seves memòries com “solitari, atent, afectuós, observador, atent pels llibres i amb temperament fet per dolceses” i explica que “de nen jugava a fer processons...”. El descriu com “molt piadós” i diu que quan se li preguntava “què volia ser de gran”, responia: “Capellà, jardiner i poeta.” Es va ordenar sacerdot durant el congrés eucarístic de Barcelona i el 1964 va arribar a Vilabella.

El seu oncle va ser Carles Comamala (Madrid, 1887 - Barcelona, 1976), amic personal de Gamper, va ser el veritable successor del suís a la davantera barcelonista quan aquest es va retirar l’any 1903, i diuen que va ser un davanter sensacional (va jugar 145 partits i va marcar 172 gols entre el 1903 i el 1912). Va ser tot un personatge. Esportista singular, va jugar a futbol i a rugbi, i va practicar la natació abans de ser el primer president de la Federació Catalana de Gimnàstica. La participació en la creació del Barcelona de Carles Comamala és fonamental perquè no només va ser directiu fundador, sinó que de la seva mà va sortir l’escut del club i el primer himne de l’entitat. En les seves estones lliures va exercir de metge traumatòleg.

El seu germà, l’Arseni, el pare del mossèn de Vilabella, també es va dedicar al futbol, però no va ser tan brillant, encara que va jugar en el Barcelona. Va deixar el club el 1911 i va fitxar pel Real Madrid, en solidaritat amb Quirante, ja que va considerar injusta la seva expulsió del club. Va estar-s’hi dos anys però amb prou feines va jugar. Va tenir dos fills, Víctor i Romà Comamala. El Víctor va morir de tornada a casa, al passeig de Gràcia de Barcelona, acabada la Guerra Civil, on va lluitar contra la República. Va morir en un hospital de Peñafiel (Valladolid) d’una broncopneumònia i allà està enterrat.

 Romà va morir el 9 d’agost del 2000 i descansa per sempre al cementiri de Vilabella (Alt Camp) al costat dels seus pares. Uns parlen meravelles perquè va activar l’esbart, va fundar un CAU i en els inicis va donar el seu suport a La Murtrera, la colla de diables, fins que aquesta es va barallar amb l’Ajuntament i ell es va inhibir del tema. Molts dels que el van tractar diuen que “va ser un incomprès, un capellà avançat per a l’època” i d’altres, majoritàriament anticlericals, preferien mirar a un altre costat i riure: “Era un capellà, què vols que et digui.”

Però la veritat és que a Vilabella va deixar un llegat en forma de pinacoteca, i record del seu pas entre els que el van tractar de joves. I, també, els gens de la història fundacional del Barça, tot i que al bar de la piscina es parli més de la Vella i dels Joves que d’una altra cosa.