Els germans Krikorian estaven jugant a un videojoc de beisbol en el seu antic Atari. “M’aixafava cada dia”, recorda Adam, set anys més jove que el seu germà Blake. “Li agradava fer-me saber que malament jugava i m’apuntava amb el dit al pit mentre em deia: «Perdedor, perdedor, perdedor.» Ho va fer per amor. Ho va fer per fer-me més fort, per fer-me més dur”, sosté Adam. Creu que per a ell aquí va començar tot. “Em va ensenyar a deixar de ser un perdedor. Des de llavors soc una de les persones més competitives que mai coneixeràs.” Diuen que odia perdre però que al capdavant de la selecció dels USA pot ser tan exigent com afectuós.

Adam Krikorian, fill d’armenis, va néixer el 22 de juliol de 1974 a Califòrnia i és una cosa així com el Guardiola del waterpolo femení, encara que els seus estils, la seva preparació i els mètodes no coincideixin exactament. Però des que el 27 de març de 2009 va accedir al càrrec de director tècnic del Team USA, de 17 grans campionats de la FINA ha aconseguit 14 ors, incloent-hi dos Jocs Olímpics (2012 i 2016), els campionats mundials de la FINA de 2010 i 2015 –el 2013, a Montjuïc, l’Espanya de Miki Oca el va allunyar de l’or– i les copes mundials FINA 2010 i 2014. És a les semifinals del mundial de Budapest, arrasant. De fet, no hi ha cap campionat que no hagi guanyat, tot i que cada quatre anys canviï l’equip gairebé completament. “El secret és detectar el talent en els nens”, diu.

Va estudiar a UCLA i es va graduar en psicologia i va fer un màster d’administració d’empresa. El maig de 2001 es va casar amb Anicia Méndez, a la qual va conèixer a la Universitat, becada per al tennis i llicenciada en economia. Va jugar per a UCLA (1992-1995) i va capitanejar l’equip que va aconseguir el primer títol universitari en 23 anys (1995) per a la Universitat de Califòrnia abans d’entrar a formar part del cos tècnic del waterpolo de la facultat. Com a entrenador d’UCLA, durant deu anys, també ho va guanyar tot, amb els nois i amb les noies, fins que va succeir Guy Baker en l’equip nacional i va inculcar una nova cultura.

“Guanyar, veure l’equip recollir una medalla d’or, això és fantàstic, tenir l’oportunitat de posar la mà dreta sobre el cor i escoltar l’himne nacional, no hi ha res més gran que això. Però el que és veritablement fascinant per a mi és viure el procés fins a aconseguir-ho. Això és el més fabulós de l’esport.” Per això, si alguna cosa destaca del seu imbatible grup de noies que ja és a les semifinals del mundial de Budapest és “la forma com ens comportem, la forma com ens tractem, la forma com vam mostrar com de durs som, tant físicament com mentalment”.

El seu germà va fundar Sling Media, la companyia que construeix Slingbox, el dispositiu d’alta tecnologia que ens permet accedir a les transmissions dels seus jocs en els ordinadors portàtils, ja que estava frustrat de no poder seguir els partits dels Giants mentre viatjava. El 2007 els germans Krikorian van vendre la companyia per 380 milions de dòlars. Blake va treballar per a Amazon, i va encapçalar el negoci d’entreteniment interactiu de Microsoft mentre creava nombroses startups, rendibles.

Una setmana abans de començar els Jocs de Rio de Janeiro, Blake va tenir un atac de cor mentre practicava surf. “Era la meva inspiració, el meu mentor, el meu millor amic, el meu ídol i el meu model.” Adam va agafar un avió i se’n va anar a Califòrnia. “Havia creat una unitat tan forta que no necessitàvem que hi fos i crec que aquesta és la meta final d’un entrenador”, sosté. “Ens va demanar que disfrutéssim de la cerimònia d’obertura i que encara que ell no hi fos seguíssim sent el grup que érem, que no el necessitàvem. I que no ens afectés, que sense ell érem capaços. Ens vam quedar pensant que seríem forts per ell.”

El tècnic ho veu d’una altra manera. “El lideratge és el més important, en els esports d’equip. Després de guanyar tot el que hem guanyat, el que em preocupa és la complaença, la confiança. Cal ser prou humils per seguir treballant, i prou segurs per fer-ho. No tinc paraules per honorar les meves jugadores.” En el seu manual, assegura que un equip guanyador s’aconsegueix a força de maximitzar el potencial i que no hi ha res més important que els detalls. “Separen el guanyador del perdedor. El primer està tan a prop del segon!” I resulta que un detall, un error seu, va estar a punt d’apartar els Estats Units de l’or a Londres.

A Sydney 2000, en el primer torneig olímpic femení de waterpolo, va perdre contra Austràlia a falta d’un segon –a Atenes van ser terceres i a Pequín segones, aquesta vegada darrere d’Holanda, en un gol anotat a falta de 26 segons–. Amb només un segon per acabar la semifinal a Londres, els nord-americans guanyaven a Austràlia per un gol (9-8) i un tir de Kate Gynther va acabar de sacsejar el travesser. Immediatament va demanar temps mort, però el seu equip no tenia la pilota. I li van xiular penal. Austràlia va empatar i va forçar la pròrroga. “Sabíem que havia comès un error”, recorda Maggie Steffens. “Però nosaltres cometem errors tot el temps. Era el moment d’ajuntar-nos i demostrar-li que aconseguiríem el que volíem. Ens vam mirar als ulls i podíem sentir l’electricitat, sentíem que havia de funcionar. Estàvem jugant una per l’altra i per l’Adam.” En tres minuts, en la primera pròrroga, ho van solucionar amb un gol de la mateixa Steffens i un altre de Craig.

“Va ser el pitjor error en la meva carrera i al final va resultar que era el meu moment més gratificant”, diu. “Descobrir que érem un equip. “La cultura que volia crear, i somiava crear. Va ser un gran sentiment, una sensació molt gratificant.” Quatre anys després, a Rio, les nedadores de l’equip dels USA en baixar del pòdium van anar cap a ell, i cadascuna d’elles va dipositar la seva medalla al coll de l’entrenador. “Als entrenadors no la donen i ell se la mereixia més que ningú. Volíem assegurar-nos que també tenia la seva medalla.” Ho justifica: “El gran llegat en la vida és el que ha fet pel waterpolo femení i per les jugadores dels USA: ens ajuda a ser fortes, competitives i a ser independents.”