El Dr. Saltor, traumatòleg, va mirar la seva dona, després pel retrovisor i va preguntar a Bruno, el seu fill, assegut al seient de darrere del cotxe que els tornava de Lleida a Móra d’Ebre, a casa: “Però tu ho tens clar?” I Bruno, que amb 15 anys acabava de superar la prova d’accés a l’Atlètic Segre, va ser rotund: “Si, claríssim. Vull anar a Lleida, vull ser futbolista i aquest és un pas endavant.” Aquí va començar tot; i avui és el capità del Brighton & Hove, que dissabte va tornar a jugar en la Premier League després de 34 anys d’absència.

De fet, Bruno Saltor (Masnou, 1980) sempre ho va tenir molt clar. “Jo, de petit, quan em preguntaven que volia ser de gran no contestava que volia ser futbolista. Jo deia que volia ser el millor futbolista del món.” Ho va escriure quan tot just tenia deu anys, en una carta que pensava enviar a Pep Guardiola, el seu ídol. Mai la va enviar i la seva mare la va guardar amb l’afecte amb què fan les coses les mares. “Pep era el meu ídol; era el més jove del dream team i de casa, així que el mirava amb la il·lusió de ser com ell.”

No va aconseguir ser el millor jugador del món, però tot això que té. Dissabte va capitanejar el Brighton & Hoves en el retorn de les gavines a la primera divisió, en un dia especial per a la ciutat que van immortalitzar els moods, però a hores d’ara, als 37 anys, s’ho pren amb la mateixa fredor amb què afronta qualsevol altre partit. “No he guardat ni la samarreta”, diu abans d’explicar que la va canviar amb David Silva, amb qui va coincidir al València. Massa marques al revòlver per a un tipus que ha fet moltes voltes. Als 17 anys jugava en la divisió d’honor juvenil amb el Lleida, i aquell mateix any va fitxar per l’Espanyol B, gràcies al plorat José Manuel Casanova i renegant d’una oferta del Madrid. Allà havia de viure en un hotel i a Barcelona l’instal·laven a casa del Manel Fusté i la Lili, la seva dona, en una mena de pensió a l’inici del carrer Gran de Gràcia, als Jardinets. Diu que segueix sent culer, però que el seu pas per l’Espanyol el va marcar tant que té un enorme afecte als periquitos.

També va estar a prop de jugar al Barça. El 2009, quan acabava contracte, va rebre una trucada de Guardiola: “Busquem lateral, no et precipitis a signar”, li va demanar l’avui entrenador del City. Al final, van fitxar Alves. “No els va anar malament”, diu rient Saltor, que se’n va anar al València.

Quatre anys després, es va mudar a Brighton i s’hi va instal·lar amb tota la família: la Raquel, el seu fill gran, Pol, el mitjà, de 4 anys, i la petita Adriana, de només un mes. “Coneixia la ciutat d’anar a veure en Vicente, excompany a Mestalla. És molt maca i molt còmoda, a 25 minuts de Gatwick.” No va tenir gaire sort: el primer estiu va ser el de menys temperatura en quaranta anys. Pitjor va ser l’hivern: no es recordava una cosa tan dura en els últims cinquanta anys.

Ara és el capità i, a més, el responsable de la música. Fa tres anys va crear una play list, que renova anualment, amb les cançons preferides dels seus companys. Els demana dos o tres temes a cada un i és el que sona al vestidor i a l’autocar. Aquest curs, els dos temes que ell ha triat han estat Don’t Mind, de Kent Jones, i Starboy, de The Weeknd. Per sobre de cap altra cosa, és un lector empedreït, que acaba d’acabar L’Alquimista i tot just ha començat el llibre de Julia Navarro Dispara, que ya estoy muerto.

Assegura que el millor que li ha donat el futbol són amics. “És un tipus molt lleial i fidel”, diu Manel, un dels seus millors col·legues. Un fet ho demostra: des que jugaven junts al filial de l’Espanyol cada estiu passa uns dies amb Arnalt Juvenal –el germà gran del bromista comentarista de Gol TV– David Català i Gerard Autet –analista ara de les transmissions de TV3–. Primer va ser Eivissa; després França –van anar fins a Sant Tropés en furgoneta–, Itàlia... L’última sortida, a Madrid, per veure la final de copa. “Anava amb el contracte de casament”, se’n riu. “Sempre trobem tres o quatre dies per divertir-nos junts.” I en aquests viatges, rep les mofes dels amics cada vegada que es cruspeix una safata de fruita mentre ells mengen pizza. “El Saltoret es cuida molt, és un obsessiu de l’alimentació, fins i tot en aquestes sortides”, explica un del grup.

Aquell nen que escrivia cartes al Pep potser no s’ha convertit en el millor jugador del món, però alguna cosa té clara, i als seus fills els ho repeteix sovint. “Somia en el més alt i lluita per això. Potser, si t’hi esforces, acabes aconseguint fins i tot més del que desitges.”

Bruno, un tipus humil, només presumeix d’una cosa: “Faig unes paelles sensacionals.”