Diumenge que ve, uns 50.000 dels 113.000 habitants del comtat de Waterford, a Irlanda, (és a dir, un de cada dos) pujaran en cotxes, autocars o trens i recorreran els gairebé 200 quilòmetres que els separen de Dublín amb un únic desig: viure a Croke Park la final de l’All Ireland contra Galway, diuen que la més espanyola de les ciutats irlandeses des que Felip II va comprar el dret a pescar a les seves costes. Amb capacitat per a 82.300 espectadors, l’estadi estarà ple a vessar per veure un partit que paralitzarà un país on només hi ha una cosa més important que aquesta final: una pinta de cervesa negra.

A hurling, hi juguen al col·legi per norma, quinze per equip –hi ha una versió femenina anomenada camogie– i els partits duren 70 minuts. En un camp rectangular es tracta d’aconseguir que la pilota passi a través dels pals. Si s’aconsegueix, se suma un punt i els que entren a la porteria, valen tres. Es pot rematar amb qualsevol part del cos o amb el pal de fusta, però no llançar la bola, de suro i folrada de cuir, amb la mà. Des del 2014, és obligatori l’ús del casc i de protecció bucal, però això no evita que el joc, tremendament ràpid, pugui acabar amb múltiples lesionats, conseqüència dels cops rebuts per càrregues o amb el hurley, el pal de fusta que dona nom a un joc que es practica des de temps immemorials.

Aquest esport és el número 1 de l’illa, i enfronta els comtats de les quatre províncies de manera festiva i pacífica, però amb un aferrissat afany de victòria. Els irlandesos han convertit la GAA (Gaelic Athletic Association), i els esports que representa, en símbol i arrel de la seva síntesi com a nació, segurament explicable des de la implicació històrica dels corrents independentistes irlandesos en diverses èpoques que van tenir un punt d’inflexió en l’anomenat Bloody Sunday, el 21 de novembre del 1920, quan l’exercit britànic va interrompre un partit de futbol gaèlic i va assassinar dos jugadors i diversos espectadors.

De fet, en els combats contra els anglesos en la lluita per la independència era comú veure els irlandesos lluitar amb el hurley a la mà, fins al punt que en les batudes a domicili, la policia britànica els requisava.

A la final de diumenge, hi accedeixen de manera sorprenent dos equips poc habituals. El Waterford, que ha deixat fora el Kilkenny –més o menys com els All Blacks del hurling– i el Galway. Pel camí també es va quedar el Cork, un altre dels equips emblemàtics, que forma amb el Kilkenny i el Tipperary el que es coneix com els tres grans de la competició. Els del vaixell i el far, el Waterford, símbols de l’escut del comtat, busquen un títol que se’ls resisteix des del 1957. A més, és la primera vegada des del 1996 que un dels tres grans no juga la final. La victòria contra Kilkenny (4-23/2-22) va ser un resultat increïble, un triomf que no es donava des del 4 d’octubre del 1959 i que va requerir una pròrroga en el que es considera un dels partits de rivalitat més intensos al país del trèvol. El Kilkenny (conegut com the cats per la seva samanrreta a ratlles marrons i negres) té el major nombre de títols d’All Ireland i és un dels equips més reeixits del campionat, ja que ha guanyat 36 títols del país.

Waterford va tenir una edat d’or per a l’equip en els anys cinquanta i seixanta i encara que el seu potencial va anar a menys, sempre va ser el rival històric del Kilkenny, bàsicament perquè als dos comtats els separa la frontera que delimita el riu Suir. Fa 29 anys que el Galway no guanya una final, des del 1988, i n’ha perdut sis en els últims anys; el Waterford acumula dues derrotes (1963 i 2008) i el seu últim títol és del 2012. Resulta que els blanc-i-blaus mai han perdut un partit contra el Galway. Mai s’han enfrontat en una final i serà l’onzè duel entre els comtats (el primer data d’una semifinal del 1938 i el més recent, en els quarts de final del 2011). El Galway mai ha vençut el Waterford en el campionat, així que per increïble que resulti, aquests últims parteixen com a estranys favorits en una final en què mai haurien hagut d’estar.

Més que mai, “by hook or by crook”, com va dir el rei Enric quan tractava d’arribar a la ciutat on per primera vegada va onejar l’any 1848, gràcies a Thomas Francis Meagher, la bandera tricolor d’Irlanda, el país que diumenge s’aturarà amb una pinta de cervesa negra a la mà i un parit de hurling a la tele.