El fre­nesí del dia a dia ens hip­no­titza i amb prou fei­nes ens deixa dis­fru­tar de res en ple­ni­tud. Veiem els fets i les fites com pas­sen, i massa cops no hi aca­bem donant la importància que merei­xen. O els rela­ti­vit­zem, perquè estem ave­sats a veure’ls, encara que hi tin­guin adhe­rit una aurèola de mag­ni­ficència.

S’ima­gi­nen algú que arriba a un euro­peu com el ter­cer més veterà i, en 10:29 a la pista és capaç de fer 20 punts i 5 rebots sense gai­rebé come­tre cap errada i evi­den­ci­ant una auto­ri­tat insul­tant a la zona? S’ima­gi­nen que a aquest mateix juga­dor li fal­tin només 25 punts de con­ver­tir-se en el màxim ano­ta­dor de la història del tor­neig, gesta que pot rete­nir eter­na­ment perquè la cita a par­tir d’ara serà qua­dri­a­nual en comp­tes de bia­nual? I que aquest mateix pivot també es pot con­ver­tir en el que tin­gui més MVP d’aquesta com­pe­tició –ara està empa­tat a dos amb Kre­si­mir Cosic– i igua­lar Nikos Gallis amb qua­tre títols de màxim ano­ta­dor? Qui té a l’abast tot aquest reguit­zell de rècords i regis­tres històrics no és cap inte­grant de l’antiga Unió Soviètica ni de la Iugoslàvia domi­nant de prin­cipi de segle, sinó que és català, de Sant Boi. Pau Gasol, amb l’excel·lència com a com­pa­nya de viatge, és capaç de con­ver­tir l’excep­ci­o­na­li­tat en rutina. El que per a alguns és ina­bas­ta­ble, ell ho plasma a la pista un cop, i un altre, i un altre, sense que el pas dels anys li hagi min­vat tota aquesta deter­mi­nació.

Ja no és tot el que ha estat capaç de fer en l’NBA, sinó que en els setze anys que fa que lidera la selecció espa­nyola, ell i la resta de l’equip han mar­cat una època, gua­nyant en cada estiu meda­lla i arri­bant a equi­pa­rar-se als Estats Units en les antològiques finals dels Jocs de Pequín i de Lon­dres. És evi­dent que més aviat que tard es tan­carà el seu cicle amb Espa­nya i, mal­grat que qua­li­ta­ti­va­ment el grup man­tindrà la com­pe­ti­ti­vi­tat, no serà el mateix. I lla­vors sí que recu­pe­ra­rem la pers­pec­tiva de la rea­li­tat i tor­na­rem a tenir consciència de la difi­cul­tat de gua­nyar meda­lles i títols. Fins lla­vors, dis­fru­tem-lo.