El frenesí del dia a dia ens hipnotitza i amb prou feines ens deixa disfrutar de res en plenitud. Veiem els fets i les fites com passen, i massa cops no hi acabem donant la importància que mereixen. O els relativitzem, perquè estem avesats a veure’ls, encara que hi tinguin adherit una aurèola de magnificència.

S’imaginen algú que arriba a un europeu com el tercer més veterà i, en 10:29 a la pista és capaç de fer 20 punts i 5 rebots sense gairebé cometre cap errada i evidenciant una autoritat insultant a la zona? S’imaginen que a aquest mateix jugador li faltin només 25 punts de convertir-se en el màxim anotador de la història del torneig, gesta que pot retenir eternament perquè la cita a partir d’ara serà quadrianual en comptes de bianual? I que aquest mateix pivot també es pot convertir en el que tingui més MVP d’aquesta competició –ara està empatat a dos amb Kresimir Cosic– i igualar Nikos Gallis amb quatre títols de màxim anotador? Qui té a l’abast tot aquest reguitzell de rècords i registres històrics no és cap integrant de l’antiga Unió Soviètica ni de la Iugoslàvia dominant de principi de segle, sinó que és català, de Sant Boi. Pau Gasol, amb l’excel·lència com a companya de viatge, és capaç de convertir l’excepcionalitat en rutina. El que per a alguns és inabastable, ell ho plasma a la pista un cop, i un altre, i un altre, sense que el pas dels anys li hagi minvat tota aquesta determinació.

Ja no és tot el que ha estat capaç de fer en l’NBA, sinó que en els setze anys que fa que lidera la selecció espanyola, ell i la resta de l’equip han marcat una època, guanyant en cada estiu medalla i arribant a equiparar-se als Estats Units en les antològiques finals dels Jocs de Pequín i de Londres. És evident que més aviat que tard es tancarà el seu cicle amb Espanya i, malgrat que qualitativament el grup mantindrà la competitivitat, no serà el mateix. I llavors sí que recuperarem la perspectiva de la realitat i tornarem a tenir consciència de la dificultat de guanyar medalles i títols. Fins llavors, disfrutem-lo.