A Selica Winiata li agrada el pollastre, el rith & blues i el reggae. Juga a rugbi i és ràpida, dura, constant i amb bon joc posicional. El primer assaig de les Black Ferns, com són conegudes les jugadores de la selecció de Nova Zelanda, va ser seu, en la final de Belfast, el 26 d’agost. No s’havien disputat ni deu minuts del partit contra Anglaterra quan la de Manawatu va trencar les línies del conjunt de la rosa i va plantar el meló més allà de la línia de marca, encaminant un partit que encara que es va complicar una mica, van acabar guanyant (41-32) després de sobreposar-se amb el talent propi dels que juguen a rugbi vestits de negre, siguin homes… o dones. Aquest assaig va ser un dels sis que van convertir la jugadora de les kiwies en la segona màxima anotadora de l’últim mundial celebrat a Irlanda, empatada amb les canadenques Harvey i Alarie i al darrere de la seva companya Woodman.

“És una gran atleta, amb energia i cor. Una jugadora dura, que no té por d’assumir grans compromisos en la batalla”, la descriu la seva capitana, Fiao’o Faamausili, que la coneix bé i sap pel que ha passat fins a aconseguir estar on és, que sap que va jugar amb nois fins que, amb 14 anys, va aconseguir ser la jugadora més jove a ser seleccionada per a l’equip de noies de la seva ciutat, Manawatu, una zona amb poca tradició en rugbi femení. Bruce Hemara, el neozelandès que durant gairebé cinc anys va ser director tècnic de la Santboiana, la coneix bé, perquè va ser el seu entrenador al Turbos, l’equip masculí de la ciutat on va néixer, Winiata. “Va venir buscant millorar prestacions. La diferència entre el rugbi masculí i el femení és molt gran, i ella volia millorar en capacitat d’interpretació del joc, en velocitat d’execució i també físicament i ho va aconseguir, perquè treballa de valent.” Hemara reconeix que la seva integració “va ser perfecta”. Els nois no van trigar a adonar-se que anava de debò, que lluitava com ells, que treballava dur, que veritablement s’esforçava i que era competitiva i tenia talent. Va ser un bon any per a ella i ens va deixar un gran record”, admet el gran Hemara.

La dona que admira Piri Wepu, el maori que va guanyar el mundial del 2011 amb Nova Zelanda, pot presumir de ser campiona del món de rugbi de 7 –va debutar el 2008, va jugar un any, ho va deixar, hi va tornar el 2013 i fins ara– i de rugbi de 15, modalitat en què ha defensat la samarreta negra ininterrompudament des del 2008. Una raresa que només havia aconseguit la seva excompanya Honey Hireme i que ara comparteix amb Sara Gross.

La tradició de dones jugant a rugbi a Nova Zelanda es remunta al segle XIX, però fins als anys vuitanta no va estar gaire organitzat i no va ser fins al 1989, gràcies a la intervenció de J.J. Stewart –que va donar nom al torneig–, que es va crear el primer campionat femení i després la primera selecció. El 1991, les Black Ferns van jugar el seu primer test en la primera copa mundial femenina de rugbi, que va guanyar els Estats Units. Les Black Ferns van guanyar la seva primera copa mundial l’any 1998.

Nova Zelanda també té una gran tradició a l’escola d’àrbitres femenines. L’ex-Black Fern Nicky Inwood, és tota una llegenda i es va retirar el 2014, amb 32 internacionalitats. El nombre de dones i nenes involucrades en el rugbi ha augmentat notablement, així com el nombre de clubs que ofereixen a les noies l’oportunitat de jugar.

Tendències similars s’han observat fora de Nova Zelanda i en més de 120 països es comptabilitzen equips. El 2015 hi havia més de 2 milions de dones jugant a rugbi de manera federada. “Desgraciadament, no se’ns respecta com a ells, que viatgen en primera classe mentre la federació ens compra passatges a la cua dels avions, encara que nosaltres també guanyem mundials”, ha lamentat aquesta dona, que es va perdre la convocatòria per a l’equip de rugbi de 7 que va participar en els Jocs de Rio de Janeiro per una lesió a les cervicals que va estar a punt d’apartar-la de la seva passió. Però va treballar durament, en eternes sessions de recuperació a la piscina durant sis mesos fins a convertir-se en campiona del món a Irlanda amb l’equip de rugbi de 15 i ser escollida millor jugadora de l’any al seu país.

La jugadora de Manawuatu Cyclones té un altre premi important. Greg O’Oconor, president de l’Associació de la Policia de Palmersthon North, la va premiar “per la feina dura i el sacrifici personal amb què Selica s’ha guanyat el respecte dels seus companys i de la comunitat”, amb la més alta distinció del departament en què treballa, el de la policia de la unitat judicial. Sí, qui probablement és la dona més ràpida del rugbi mundial, és policia.

“Als meus entrenadors els agradaria que treballés a temps parcial, però m’he de guanyar la vida i jo poso suficient obstinació en els entrenaments per demostrar que mereixo ser seleccionada. M’agrada massa el rugbi, m’ho passo tan bé amb les noies, que no renuncio a perdre’m un partit”, diu. I afegeix:“Com a policia he après a prendre decisions ràpides i això m’ha ajudat al terreny de joc.”

Li diuen Shortty – alguna cosa així com ‘petita’–, senzillament perquè fa 1,55 m i pesa 58 kg. Però cal veure-la al camp. No hi ha qui l’aturi i, si no, que ho preguntin a les angleses, que van sucumbir a la seva velocitat, amb el temps del partit complert, un històric 24 de juliol del 2013, el dia en què Selica Winiata va volar camí d’un try espectacular, un dels millors que mai una dona ha aconseguit en un camp de rugbi.