Sobre Valverde i Nadal
La vella guàrdia no falla mai. És llest, Valverde. Era fonamental començar bé i ens ha deixat clar quin és, avui dia, l’equip titular. El mateix que la temporada passada, amb Semedo al lateral i Dembélé al davant. Tàcticament més junt i més ordenat, la sensació és que l’equip s’està reconstruint (la segona evolució en què Luis Enrique es va encallar) i que el marge de millora és –ha de ser– substancial. En l’estrena de la Champions vam ser previsibles i estàtics en atac: Dembélé s’ha d’anar trobant a ell mateix i agafar els automatismes –quan això passi, el salt qualitatiu de la davantera serà brutal–, mentre que a Suárez no el veig còmode en el nou dibuix que recupera el fals 9 per a Messi...
D’acord que en la lliga hem jugat contra tres Maries i que la Juve venia amb baixes –i que Messi ho ha resolt tot–, però les sensacions d’aquest inici són prou satisfactòries. I no és cap sorpresa. Som molt bons, estem frescos, el factor entrenador nou es nota i, sobretot, Messi està en aquell punt en què un sap que la cosa només pot acabar bé. La manera com va petrificar Buffon en els dos gols va ser pròpia, talment, del geni plàstic d’un escultor del Renaixement.
L’ensenyança no és nova: si ens plantem als moments decisius de la temporada amb els nostres millors jugadors en el mateix estat de gràcia actual, tindrem possibilitats de tornar a fer història. Ara bé, si hi arribem desgastats, físicament i mentalment, tornarem a plorar. Ja hi podem pujar de peus. Ergo, ara toca que Valverde generi competència entre la plantilla (tot i ser incompleta) i que doni protagonisme (molt) als Sergi Roberto, Paulinho i companyia. És fàcil d’entendre. En l’argot Narcos ho dirien així: rotacions o plom.
Tennista, a les raquetes
Rafa Nadal se’ns ha despenjat amb una proclama per la unitat d’Espanya: “L’1 d’octubre no s’ha de produir. És com saltar-se un semàfor en vermell”, ha dit.
Tot i respectar la seva presa de posició sobre el tema, però ja que el gran campió (la discrepància no suposa descortesia) s’atreveix a donar lliçons de moral i conducta, i ja que ens posem taxatius, m’agradaria saber com qualificaria públicament, el tennista, l’escàndol sense precedents de la plataforma Castor protagonitzat pel president del seu estimadíssim club, el senyor Pérez de Castor... O bé, en un altre registre, com qualificaria les impertinències (consentides!) del seu admirat Cristiano davant de la jutgessa Mónica Gómez? (A propòsit del portuguès, en el vídeo que s’ha filtrat de la seva declaració es veu com es dirigeix a sa senyoria en aquests termes: “Si jo em digués Antonio Pérez, això no hauria passat.” No t’equivoquis, figura! Que siguis Cristiano Ronaldo és irrellevant. En canvi, si no juguessis al Madrid, segurament, ja jauries entre barrots! Aquest és el matís.) De quins colors són aquests semàfors?
Acabarem recordant que Rafa Nadal, l’il·lustre patriota espanyol, va estar del 2005 al 2011 domiciliat fiscalment al País Basc, on ningú no recorda haver-lo vist jugar ni un trist partit i on, però, les seves societats van moure 56 milions d’euros (El País, 19/2/2012), fins que Hisenda el va enxampar i es va arribar a un pacte (“por ser vos quien sois”)...
Diu Arnau, el personatge d’El misantrop de Molière: “Qui diantre us empeny a editar el que escriviu? Fer un llibre i publicar-lo sabent tot just d’escriure, només pot perdonar-se als qui escriuen per viure. Creieu-me, resistiu semblants temptacions.” Tennista, a les raquetes.
