Segons els erudits historiadors del futbol escocès consultats per al no menys sensat escrit que tenen a les mans, és senzill trobar el certificat de naixement de Bernard McInally, nascut a Main Street, Barrhead, el 18 de desembre del 1899, fill de Francis McInally i Anne Slaven. Al seu treballat estudi em remeto. Però sapigueu que aquest noi, i aneu a saber per què, va ser registrat en el cens de la comunitat, l’any de 1901, com a Thomas, dada que els ha tornat a tots mig bojos. Amb aquest nom hi ha una inscripció en una tomba plantada al cementiri de St. Conval, al mateix Barrhead, petita població a 13 quilòmetres de Glasgow, on la memòria popular diu que està enterrat un dels més grans talents que mai ha donat el futbol escocès: un tal Tommy McInally.

“És l’orgull de la gespa i la graderia… i amb la pilota, Tommy és un plaer”, li cantaven els aficionats de Parkhead. De fet, segons expliquen, va ser un fenomen incomparable. Va jugar dues vegades per Escòcia, el 1926, i pel Celtic de Glasgow, equip amb el qual va debutar als 19 anys, del 1919 al 1922 i del 1925 al 1928, (pel mig va defensar el Third Lanark), la qual cosa li va permetre disputar 238 partits i celebrar 143 gols. No va fer més perquè no va voler, perquè sempre va preferir un driblatge a un gol, però va deixar petjada fins al punt que durant anys, a les grades de Celtic Park, es va escoltar una cantarella: “Si aquest jugador et sembla bo, és que no vas veure jugar Tommy.”

McInally és recordat com un geni, com un dels jugadors de més talent que mai han defensat la samarreta verd-i-blanca i, a més, i en això va tenir certa competència, sembla evident que no hi va haver un altre futbolista nascut en terra escocesa més bandarra que ell. Qui va ser un mític entrenador del Celtic, Willie Malley, el va anomenar, amb tot el respecte, el Peter Pan del futbol.

Tècnicament, era un portent, el típic davanter que mai negava un engany a un defensa. Més proper a Neymar que a Cristiano, a Garrincha que a Puskas, buscava abans el driblatge que el gol, fins a fer desesperar els seus rivals, que li donaven cops pertot arreu. Però quan el castigaven amb els tacs trobaven el seu somriure. La llegenda diu que traslladava al camp la seva alegria a la vida, per a desesperació dels seus entrenadors, dels seus companys d’equip i, segurament, de la seva família, que el va veure créixer, jugar i morir a la mateixa velocitat.

El seu nom va començar a ser famós a Escòcia tan aviat que, jugant per al col·legi, un rival li va donar tantes puntades de peu per intentar frenar-lo que va ser sancionat durant un any. Orfe des dels 3 anys, era alt, prim i guapo i les noies de Glasgow, després de morir Rodolfo Valentino, el van convertir en referent, fins al punt de batejar-lo com a boy wonder, el nen meravella. Va ser tan famós fora del camp com ràpid a dins, així que la marca de cotxes Chevrolet el va usar per a la promoció d’un dels seus primers cotxes i la seva cara va empaperar tot Escòcia. Les cases d’apostes el buscaven perquè s’enfrontés amb l’anglès Harold Abrahams, campió olímpic en els 100 m llisos a París. Ho va fer… i va guanyar Tommy, és clar.

Per veure com jugava es construïen grades supletòries quan el Celtic jugava de visitant, i el Manchester City va oferir tants diners per ell, que la notícia va omplir les portades de tots els diaris. “Em pagaven tant a la setmana per marxar a Manchester que m’imaginava comprant-me un vaixell i navegant pel Mediterrani. Però vaig haver de demanar permís a la meva mare”, va explicar. I això va fer. La seva mare, tement-se que anés pitjor, no el va deixar marxar.

Explica David Potter en la biografia que narra la seva vida “Tommy McInally, Celtic Bad Boy?” –un llibre que fa uns anys em vaig comprar en una botiga de Picadilly Gardens, a Manchester–, que durant una concentració amb el seu equip la va fer grossa en un hotel balneari a la costa escocesa. Pel que sembla, Tommy se les va enginyar per colar unes ampolles de whisky al recinte, conscient que no hi havia servei de bar i, a més, va resultar que a les habitacions tampoc hi havia aigua corrent. A banda de l’equip, s’hi allotjava un grup de jubilats. Va omplir els dipòsits d’aigua de la zona comunitària amb tan sagrat licor i va veure com s’emborratxava el grup d’avis que prenien banys termals. S’ho van passar molt bé, els avis ballant, i Tommy i els seus companys d’equip, també, veient-los de festa.

Era de la broma, fins al punt que una vegada va vacil·lar tant uns defenses rivals que va ser literalment apallissat i va sortir del camp en llitera, greument lesionat. O això semblava. Després que l’àrbitre xiulés penal al seu favor i el seu company transformés en gol la falta, va baixar de la llitera al crit de “gràcies, nois!” i va tornar al camp com si res. També explica Graham Hunter que en un dels seus últims partits, un tribut a un excompany, va sortir a la gespa amb una panxa enorme i va rebre la mofa dels espectadors, per gros; es va dirigir a ells i els va cridar: “Ep, nois, no rieu d’un embarassat.”

Pot ser que la seva millor anècdota sigui la resposta que va donar a Willie Malley, el seu entrenador al Celtic, una tarda de partit gran, quan aquest li va recriminar que la nit anterior el veiessin sortir d’un pub de Glasgow una mica tard, a dos quarts de deu de la nit. “Mister, no va ser culpa meva, jo m’hauria quedat fins a més tard, però estaven tancant!”, li va respondre Tommy. Evidentment, va jugar de titular.

Tommy McInally va morir el 29 de desembre del 1955 per culpa d’un càncer de gola provocat pel consum exagerat d’alcohol. Encara que alguns creuen que va ser de tant riure.