Per poc que viatgis per Anglaterra, per poc que visitis estadis, sorprèn la facilitat amb què els clubs aixequen estàtues per honrar la memòria dels mites que han defensat els seus colors. Però el City té l’estrany costum d’oblidar els seus. Crec que he explicat, en altres articles escrits des d’aquest pub, que fins i tot l’elecció del nom de la tribuna principal de l’Ettihad va generar problemes al club, així que no és d’estranyar que la figura del més gran golejador de la història del City hagi quedat certament oblidada, més enllà que li dediquessin un dels onze carrers de The Academy.

Fins ara, fins que el Kun Agüero, sense voler i a cop de gols, ha ressuscitat la memòria d’un tipus de qui Sir Stanley Mathews, que va jugar amb la samarreta blava del Manchester City, va dir que “colpejava la pilota com un raig”.

Deien d’Eric Brook: “Sempre sembla que té la pilota.” Així ho va recordar el bateria Gary James en un article escrit a la revista del partit que el City va jugar contra el Crystal Palace. El cas és que Brook ha tornat a l’actualitat i s’està fent justícia a un futbolista a qui la memòria històrica va ignorar.

Bona part de la culpa la va tenir la Segona Guerra Mundial i un accident de cotxe. Nascut a Mexborough, Yorkshire, l’any 1907, Brook va jugar a Barnsley fins que el City va pagar, el març del 1928, 6.000 lliures als Tykes per ell i pel seu company d’equip i d’aventures Fred Tilson. Billy Austin i Frank Roberts es van unir a Tom Johnson per formar una de les línies més letals que recorda el futbol anglès. I junts van fer pujar el City a primera.

Pocs ho recorden, però va compartir línia d’atac amb Stanley Matthews. I asseguren les cròniques de l’època que veure’ls jugar junts era impressionant, pura combinació de força i elegància. Va marcar 177 gols en 453 partits entre el 1928 i el 1940 i des que va superar els 166 de Tom Johnson, amb un gol contra el Bradford City el setembre del 1938, es va convertir en el màxim golejador de la història del City. S’hi inclou el que va marcar en la final de la Cup del 1934 contra l’Stoke, davant 84.569 espectadors –es dona per fet que n’hi havia més a Wembley– en el partit que es diu que és el que més espectadors ha reunit a Anglaterra. El Kun hauria pogut igualar la gesta ahir, però va fallar un penal contra el Xakhtar Donetsk.

Pot ser que Eric Brook sigui un oblidat, però no és qualsevol jugador. Va disputar divuit partits amb Anglaterra i va marcar deu gols, dos en el partit que va passar a la història com la batalla d’Anglaterra, que es va jugar el 14 de novembre del 1934 a l’estadi de l’Arsenal. Va ser considerat un dels millors jugadors d’Anglaterra en els anys vint i un dels seus grans mèrits és que mai va ser un davanter centre. Era un extrem esquerre de tremenda figura, imponent i fort, amb un xut espectacular. Però va tenir mala sort i mai va caure simpàtic.

Durant la Segona Guerra Mundial, Brook va jugar dos partits amb Anglaterra, contra Gal·les i Sud-àfrica, el 1939, un dels quals amb Joe Mercer, que després va ser entrenador del City en la dècada dels seixanta. I el 1940, va ser seleccionat per representar Anglaterra contra Escòcia. Pel camí, va patir un accident automobilístic i gairebé es mata. Va sobreviure, però amb el crani fracturat. No va poder tornar a jugar, incapaç de rematar de cap. Es va retirar als 32 anys i, amargat, es va allunyar del futbol. Va treballar de conductor d’autocars, de cambrer en pubs i com a operari d’una grua, abans de morir als 57 anys a casa seva, a Wythenshawe, oblidat pel futbol i molt lluny dels seus gols. Sol. Tristament sol.

Sense saber-ho, ha estat el Kun qui l’ha ressuscitat. Ell ha engrandit la seva llegenda, la del golejador oblidat.