William Beveridge, Billy, Liddell ha de ser recordat, segons va dir Ian Callaghan, el futbolista que més vegades es va posar la samarreta del Liverpool, “com Shankly i Paisley”. Avui, dies després que al nou estadi dels reds s’hagi inaugurat la graderia en honor a Kenny Dalglish, és un bon moment per recuperar la figura d’aquest futbolista, també nascut a Escòcia, també extrem, el primer jugador a qui van anomenar The King, l’home que va marcar els reds del Meyerside de tal manera que hi va haver un temps que el Liverpool era conegut com el Lidellpool. Diuen d’ell que va ser el primer mite al final de la Segona Guerra Mundial.

Va ser el menor dels set fills de James, un miner del carbó, i Montgomery, la seva esposa. Cap va tenir una infància fàcil, criats en la penúria de la pobresa, menjant pa i cols, a Townhill. Va néixer el 10 de gener del 1922, i aviat els seus pares van saber que tenia un do per als esports, així que van estalviar per comprar-li unes botes que li van regalar quan va fer 7 anys. Amb aquelles botes va començar a practicar rugbi i futbol mentre estudiava amb una beca en una escola catòlica. No va trigar a guanyar fama marcant gols. I així, Matt Busby, que havia sentit parlar d’ell, li va recomanar a un amic que treballava a la Hamilton Academy. Però els seus pares van decidir que si no anava a treballar de comptable, calia treure diners del seu talent esportiu i van demanar 3 lliures a la setmana per ell. El Liverpool les podia pagar, i el 27 de juliol del 1938 va signar el seu primer contracte professional. El seu debut amb el primer equip es va produir l’1 de gener del 1940, en un partit contra el Crewe Alexandra, i va marcar un gol.

Però va esclatar la guerra i es va oferir voluntari a la Royal Air Force. Com que tenia coneixements matemàtics, va ser instruït com a copilot d’avions i va acabar en un Bomber Command i col·laborant amb el 617è esquadró en el transport de soldats a Itàlia. Durant la guerra va jugar alguns partits a Londres amb el Chelsea i en un es va trencar la cama, l’única lesió que es recorda en la seva carrera. Va tornar a jugar el 5 de gener del 1946, en el primer partit un cop acabada la guerra, el mateix dia que Paisley va debutar amb el Liverpool. Era un partit de la FA Cup contra el Chester. El Liverpool va guanyar (2-0) amb dos gols seus.

Liddell va ser un extrem esquerre espectacular –228 gols en 534 partits– que entre el 1949 i el 1958 va ser el màxim golejador del Liverpool en vuit de les nou lligues disputades. Jugava amb els dos peus, era astut en el regateig i poderós en l’arrencada; tremend en la rematada, fins i tot de cap, i molt ràpid. Billy Wright, el capità d’Anglaterra i, sovint el seu rival, va dir d’ell: “Escòcia ha tingut pocs jugadors més grans. Marcava gols del no res. No només amb els dos peus, també amb el cap. Una vegada va marcar de cap des de fora de l’àrea.” I en la seva època, les pilotes pesaven sis vegades més.

A més tenia carisma. L’afició l’adorava tant com el respectaven els companys i els rivals. Va guanyar una lliga i va baixar a segona i sempre va defensar amb honradesa el seu equip, el Liverpool, i Escòcia. Alf Ramsey, lateral del Tottenham i de la selecció anglesa, va dir una vegada, que tenir davant Billy era “un malson absolut”. “Et passaves el partit pensant: «Oh no! una altra vegada.»” “No hi va haver mai una feblesa en el joc de Billy”, sostenia Matt Busby. “Amb la pilota, era tan fort com un toro. Però era noble i els defensors sempre el van respectar.” Tan respectat que una vegada va trencar les costelles al porter d’Anglaterra, Frank Swift, però el mateix Swift va insistir: “Va ser just. Billy no sap ser res menys que just.”

De fet, va ser, amb Stanley Matthews, l’únic jugador que va ser seleccionat per al Gran Bretanya XI que es va enfrontar amb la Resta d’Europa, el 1947 i el 1955, primer en honor de la UEFA i després pel 75è aniversari de la federació irlandesa. Un cop retirat, l’afició red el va triar en sisè lloc en la votació popular “Els 100 jugadors que van fer tremolar The Koop”. Té el major honor que pugui recaure sobre un futbolista, perquè el Museu Nacional del Futbol li va atorgar un lloc al seu saló de la fama.

I a més, deu ser l’únic futbolista escocès abstemi. “Sovint s’ha dit que no hi ha sentiment en el futbol, però crec que la meva carrera, almenys, ha demostrat que això és un error. Em van advertir sobre la terrible ciutat on venia. Però no puc deixar de pensar que una ciutat no és només maons, morters i edificis, sinó la gent que hi ha a dins, i avui soc un ciutadà de Liverpool”, va dir en el seu discurs, durant el sopar en què el club li va rendir tribut el 21 de setembre del 1960. Va tenir bessons i després de deixar el futbol va treballar com a jutge de pau i economista a la Universitat de Liverpool. Va morir afectat d’Alzheimer el 3 de juliol del 2001. Als 79 anys. Avui dia el recorda la memòria col·lectiva d’Anfield i l’honora un banc a la porta de la nova graderia de l’estadi. “A true gentleman”, es llegeix a sobre del marbre negre.