Opinió

Confia en Trooy Deeney

Trooy Deeney és el capità del Watford i un futbolista especial. És un noi de qui, segons els seus companys de vestidor i de la presó de Manchester, “et pots fiar”. I això no abunda. Va néixer en un suburbi de Birmingham, és d’origen jamaicà –ha rebutjat jugar per als del Carib amb l’esperança de fer-ho amb Anglaterra– i avui dia compleix sanció per agafar pel coll Joe Allen, de l’Stoke City: “He de reconèixer que no tinc bon ull a l’hora de triar amb qui em barallo”, va dir el gal·lès al final del partit.

El pare de Deeney va marxar de casa quan ell era un nen i el va deixar amb la seva mare i els seus dos germans. Als 19 anys treballava en la construcció i es va fer un forat en el futbol fent gols, fins a convertir-se en el fitxatge estrella del Watford l’estiu del 2010. Els hornets van pagar al Walsall més de mig milió de lliures per un 9 tosc, potent, espectacular amb la rematada de la dreta. Allà va coincidir un mes amb Òscar Garcia Junyent, avui entrenador del Saint-Etienne. “Pel poc que el vaig conèixer, em va fer la sensació que era un noi de qui et pots fiar, dels que no et deixarà a l’estacada.”

Deu ser per això que va ser condemnat a vuit mesos de presó, càstig que va ser rebaixat per bona conducta a dos mesos i una polsera de seguiment. Va pagar després d’haver estat detingut en una baralla a les portes d’una discoteca de Broad Street, a Birmingham, en què va rebentar la mandíbula a un noi i va obrir el cap a un altre (20 punts de sutura ho van arreglar). Quatre amics i el seu germà Ellis, de 21 anys, estaven implicats i el van acompanyar a la trena. “Em va canviar la vida”, assumeix. Com a futbolista i com a persona. Ja era pare de dues criatures, Myles i Ameia, i en sortir, es va llicenciar en anglès, ciències i matemàtiques.

Es va menjar la presó amb la dignitat de qui va saber que no li quedava cap més remei, i el club li va donar una altra oportunitat. El primer que va fer va ser convidar a un partit als seus companys de galeria. Va aprendre de l’experiència.

“És un xicot increïble, noble, de llei, amb valors”, insisteixen els que ha compartit amb ell vestidor o presó. Ningú ho dubta. Rubén Martínez Caballero, (Paterna, 1977) va arribar a Londres com a membre del cos tècnic d’Òscar Garcia i es va quedar l’any de l’ascens. “Troy es va implicar de manera absoluta, i a més de batre el rècord de gols de la història, va estirar de l’equip, És treballador i exemplar per al grup. I sempre va de cara. Contagia coses molt positives.” A Rubén no li agrada entrar en detalls, però el recorda com un capità amb majúscules. Aquell any es va posar a dieta per rebaixar pes i guanyar velocitat. Des de llavors, treballa amb l’entrenador personal d’Anthony Josua al Velocity Training Club. “Donava el sopar als nens i marxava a entrenar-se. Vaig disminuir pes treballant amb Jamie Reynolds i reptant-me a mi mateix”, assegura.

Compromès com ningú amb la pell groga dels hornets, Deeney va ser el primer a fer un pas endavant quan en un partit al camp del Wolwerhampton un seguidor de l’equip va ser brutalment agredit per hooligans dels Wolves. “No vam voler anar a visitar en Nic a l’hospital per respecte a la seva família, volíem mantenir la distància, però vam saber el que havia passat i vam voler tenir un gest amb ell i la resta dels nois, perquè sentim veritablement el suport de la gent que ens acompanya i ens ajuda.” Van decidir pagar el viatge als seguidors en els últims desplaçaments de la temporada. Van tractar que no es fes públic, però en aquesta vida tot se sap.

Mai ho ha tingut fàcil. En els primers 54 partits va ser titular en 24 i va marcar tres gols. Li deien “gros” i l’afició rival es reia d’ell. El seu entrenador el posava a la banda, quan sempre havia estat un 9. “Mireu-me: peso el que peso i soc com soc. No soc un extrem”, va dir un dia, quan les crítiques sobre el seu rendiment eren moltes. Va acabar sent el primer jugador de la història del Watford que marcava vint o més gols en tres temporades consecutives. És especial. Fa unes setmanes, després de vèncer l’Arsenal, va dir: “No han tingut collons de guanyar-nos…, però el meu fill no estarà content. És seguidor de l’Arsenal, així que qui ara està espantat soc jo”, va dir fent broma abans de tornar a casa i veure el seu fill. Des de llavors, cada vegada que el Watford perd a l’estadi de l’Arsenal, dels gunners, recorden els collons de Trooy Deeney.

“Mai he fet res perquè la gent pensés o parlés bé de mi. Tinc la pell suficientment dura i soc prou lleig per acceptar el que caigui sobre mi. En tinc prou amb l’orgull de la meva família, dels meus fills… Això és suficient.” Això diu Trooy Deeney, un xicot de qui diuen que et pots fiar.

El ‘pub’ de la setmana COMPTONS OF SOHO 51-53 Old Compton St, Soho, London W1D 6HN
És un bar d’estil victorià, inaugurat el 1890 com The Swiss Hotel i que el 1950 va passar a ser conegut com a taverna. Ja llavors tenia fama de “no ser del tot recte”. Ara celebra que fa trenta anys que és un dels pubs per a públic homosexual de més renom de Londres. “La gran dama del carrer Queer”, l’anomenen. Més allà dels gustos sexuals, en recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.