“Aquesta, per mi, és una de les principals raons que em va atreure cap a la vida religiosa: lliurar-me totalment a Déu en la professió dels consells evangèlics, prenent-lo com el nostre exemple i, malgrat les nostres febleses i defectes, confiar en Ell, que ens transformarà per la seva gràcia; i així, transformats per Ell, comunicar a tots l’alegria de conèixer Déu.” Les paraules són de Philip Patrick Stephen Mulryne i es van publicar en una revista dominica.

Mulryne, nascut l’1 de gener del 1978 a Belfast, va ser futbolista –un red devil del United, un canari del Norwich– fins que va decidir plegar. Avui vesteix l’hàbit blanc dels dominics, perquè fa un any va ser ordenat membre de l’ordre fundada per l’espanyol Santo Domingo de Guzmán, molt arrelada a Irlanda, que va arribar a Dublín l’any 1224 i que es va estendre per Cork, Galway i Tralee, així com per Teheran, l’Iran i Roma, o això he llegit.

Mulryne va jugar 29 partits amb Irlanda del Nord i 5 amb el Manchester United, com a migcampista per la banda dreta. “Era bo”, es diu als vestidors per on va passar. Va protagonitzar una carrera d’èxit en el futbol professional que li va permetre córrer per Old Trafford lluitant per un lloc amb Beckham, compartint vestidor amb els germans Neville, Paul Scholes, Cantona i Jordi Cruyff, que ahir des d’Israel el recordava, constipat. Amb els red devils va guanyar la FA Cup el 1995, però va jugar poc amb Fergusson abans de mudar-se a Norwich el 1999.

De groc va fer carrera en el futbol professional. Va disputar 161 partits entre el 1999 i el 2005, i va jugar també per al Cardiff i el Leyton Orient. Guanyava 10.000 lliures a la setmana, tenia una nòvia espectacular, Nicole Chapman, que es guanyava la vida amb el seu talent com a model, i era un apassionat dels cotxes. “Me’n comprava tres per temporada”, ha reconegut avergonyit. Fins que va dir prou, als 29 anys.

“Em vaig sentir buit i vaig deixar el futbol. Vaig tenir una carrera meravellosa com a futbolista, una carrera a la qual molts joves aspiren, però vaig sentir que no m’omplia. Els diners, els clubs nocturns i l’atenció de les dones. Tot i que va estar bé durant un temps, em vaig començar a sentir realment insatisfet. M’encantava el joc, m’encantava l’entrenament. L’estil de vida em brindava plaer, però no era durador”, va confessar en una entrevista al The Times. “Comprava tres o quatre cotxes a l’any perquè m’avorria, i sempre en volia més. El mateix em va passar amb la roba i les cases. Estava cada vegada més insatisfet per la manera com vivia, i m’obstinava a creure que les coses materials em donarien la felicitat. I no.”

“Vaig començar a preguntar-me a mi mateix: «Per què estic fent això?» I, bàsicament, la resposta va ser que res era suficient. Estava constantment insatisfet, aquesta vida no em feia feliç.”

Llavors, va tornar a Irlanda del Nord. I va veure la llum.

Va deixar el futbol, va desaparèixer i es va dedicar a fer obres de caritat. Els seus amics consideren que el bisbe de Down & Connor Noel Treanor, va influir molt en el canvi, que va generar sorpresa. El seu excompany Paul McVeigh, per exemple, ho va reconèixer: “Sabia que havia fet un gir a la seva vida, que estava involucrat en moltes iniciatives de caritat, ajudant persones sense sostre durant la setmana, però em va sorprendre molt que rebés una trucada divina d’aquesta magnitud… Però estic segur que no ha estat un pas que ha fet així com així.”

El 29 d’octubre del 2016, Mulryne va ser ordenat diaca per Diarmuid Martin, l’arquebisbe de Dublín. Va oficiar la seva primera missa el 10 de juliol del 2017, a l’església St. Oliver Plunkett de Belfast. Uns veuen la llum i uns altres corren la Quebrantahuesos. Així és la vida. Mulryne va passar de dimoni a capellà, qui ho havia de dir.