Henry Worsley ha tornat al pol sud i aquesta vegada serà per sempre. Nascut el 4 d’octubre de 1960 a Londres, fill del general Sir Richard Worsley, va viure una vida extraordinària com a oficial dels Royal Green Jackets. Encarnava a la perfecció el lema del regiment: “Ràpid i audaç.” Veterà de les forces especials, va servir a Bòsnia i l’Afganistan, on va ser el primer oficial de la SAS a la província de Helmand, aplanant el camí per a l’operació britànica el 2001. De fet, va passar 36 anys a l’exèrcit, del qual es va retirar als 55 anys. Però la seva vida ha estat marcada per l’esperit aventurer, que el va portar a ser l’única persona que va completar les dues rutes clàssiques al pol sud, com Scott, Amundsen i Shackleton. De la seva tercera expedició a l’Antàrtida, però, no en va tornar.

Va tractar de creuar el pol sud en solitari i va morir en l’intent. Li van preguntar si estava boig: “No hi ha res científic a lliscar un esquí davant de l’altre. El que em motiva és recaptar diners per als soldats ferits”, va dir. En combat, mai el va fregar una bala, però en va veure caure molts. Amic personal del príncep Guillem, la seva història remet per sempre a l’èpica pròpia del segle passat, quan els exploradors polars van lluitar per conquistar el continent blanc.

La seva vídua, Joanna, i els seus fills, Max i Alicia, tornen ara per enterrar les seves cendres enfront de la tomba d’Ernest Shackleton, allà on va passar una nit honrant la memòria de l’home que el va inspirar, el primer que va trepitjar la latitud 88° 23’ S, l’home que va guanyar la carrera a Amundsen, i que va morir per un atac de cor a l’illa Geòrgia del Sud, després que els gels enfonsessin el seu vaixell.

Per la seva inspiració, Worsley va emprendre una gesta de resistència que encara ningú ha aconseguit: creuar en solitari i sense assistència l’Antàrtida. El seu trineu contenia aliments, combustible i equip de supervivència per a 80 dies; pesava més de 150 kg, gairebé el doble del seu pes. La seva ment, entrenada militarment, semblava suficientment preparada per viatjar a través del continent deshabitat, disposat a recaptar més de 100.000 lliures per a veterans de la Gran Bretanya. Tampoc ho va aconseguir, tampoc va viure per explicar-ho.

“És el millor lloc de la Terra en aquest moment”, va informar Worsley en la seva primera trucada. En l’última, 70 dies després, immobilitzat durant dos dies per una tempesta a més de 900 milles del seu punt de partida, després de dos mesos de caminar en solitari, 25 quilos més prim, perdre una dent en mossegar una barra d’energia congelada, deshidratat i tan feble que no tenia forces ni per bullir el gel, va demanar a Antàrtica Logística i Exploracions que el rescatessin. Només li faltaven 30 milles per completar les 943 de la seva caminada. (Algú va escriure que aquella trucada d’auxili va ser l’uber més car de la història.)

“No hi ha res a veure excepte la foscor blanca. El meu viatge ha arribat a la seva fi”, va dir amb un fil de veu. “M’he quedat sense temps i sense resistència física: la simple i total incapacitat de lliscar un esquí, un enfront de l’altre, per cobrir la distància necessària per aconseguir el meu objectiu m’impedeix seguir. Lleparé les meves ferides, sanaran amb el temps, i acceptaré la decepció.” I es va rendir.

L’endemà, Worsley va ser traslladat amb avió a Punta Arenas, Xile. Tenia una peritonitis bacteriana, infecció a l’abdomen que sovint es presenta en pacients amb dany hepàtic. Va caure en una completa fallada orgànica, irremeiable. Va morir el 24 de gener, reobrint el vell enigma que planteja la mort dels aventurers. Quin és el límit de la resistència humana? Fins a on ha de posar-se a prova un home? Quan dir prou? Robert Swan, company de Worsley, va parafrasejar Shackleton: “És millor ser un ruc viu que un lleó mort. Tots jugàvem al límit que travessaven aquests exploradors reals, i Henry s’ha convertit en un veritable explorador”, va dir Swan.

Worsley va acabar la seva aventura al cementiri de baleners a Grytviken, a l’illa de Geòrgia del Sud, perquè allà és on sempre va voler ser. Segons la seva esposa, Joanna: “Henry era un romàntic realment passat de moda. Simplement deuria pensar que era el final romàntic de la seva història.” Per a ella, es va acabar el llibre. “El pròxim capítol no inclourà l’Antàrtida. Va ser l’altra dona en el nostre matrimoni”, va sostenir.

El somni del soldat que va aprendre a cosir per calmar els nervis entre batalla i batalla serà per sempre una aventura eterna i així ho recordarà una llosa de granit en un vessant, amb vista a la tomba de Shackleton, el seu heroi, amb una inscripció: “Henry Worsley. 4 d’octubre de 1960-24 de gener del 2016. Soldat i explorador.” I només una paraula, entre cometes, l’última paraula que escrivia en les cartes que enviava a la seva esposa: “Onwards” (avanci). Així sigui: ni un pas enrere.