Torna l’espectacle, tornen els dards a l’Alexandra Palace –a l’Ally Pally per als habituals–, i aquesta vegada Michael van Gerwen és el rival a batre. Rob Smyth, a The Guardian, el va comparar un dia amb “un buldog fent un petó a una vespa”. És l’actual número 1 del món. Realment, no té un aspecte agradable, aquest holandès. Calb, ulls petits, orelles petites, sembla un encreuament entre un skin del Chelsea dels anys vuitanta i el germà de Sreck. En realitat, Van Gerwen és un crac amb els dards, l’hereu legítim de Phil, The Power, Taylor, el jugador més gran de tots els temps.

Nascut el 25 d’abril del 1989 a Boxtel, un poble de prop de Haaren i Hertogenbosch, a Holanda –un lloc pel que sembla famós per un pont i poca cosa més–, anava per a defensa central del PSV Eindovhen, però va plegar als 12 anys perquè preferia jugar a dards en un cafè del poble. No es va equivocar. Va guanyar 350.000 lliures fa un any en conquerir el títol. En el circuit li diuen Mighty Mike, (‘el poderós Mike’), i li agrada: “Sona bé. El meu primer sobrenom va ser Buldog, però algú altre ja el tenia. Quan era més jove tenia un scooter i el meu cosí em deia ratolí poderós. «Per què no ho canvies, Mighty Mike?», em va dir, i vaig pensar: «Això és bastant bo»”, va explicar un dia a The Guardian.

Realment, és veritablement poderós, un acumulador de rècords. L’1 de gener del 2014 va ser el campió més jove de la història i el número 1 del rànquing mundial, als 24 anys. Des de llavors, va guanyar 18 tornejos el 2015 i 25 el 2016. Van Gerwen segueix els passos del mític Phil, The Power, Taylor, amb qui es porta a matar… o no: “És un torracollons”, li va dir a les càmeres de televisió fa un mes. Però és cert que Phil, a la seva manera, el respecta perquè sap que és el millor i li agrada la seva arrogància. “Passem més temps junts que amb la nostra família. Ha de créixer, és jove”, diu el mite de Stoke sobre el seu hereu.

A partir de divendres, competiran a l’Alexandra Palace de Londres, fins passat Cap d’Any. Està tot venut, a rebentar. Torna l’espectacle.

“L’avi està molt fort”, l’ha reptat l’anglès. Hi ha partida. No estan sols. Però el noi de Boxtel arriba amb les piles carregades després de la seva recent paternitat. La seva esposa, Daphne, va parir el seu primer bebè a l’agost, una nena, Zoe. I Mighty, que es va quedar un parell de mesos a cuidar-la i que ha superat un dolor d’esquena, arriba amb força: “He estat involucrat en tot, des d’escollir coses per a l’habitació, fins a canviar-li els bolquers, i ella no em manté despert gaire, és un àngel.” “Haurà de llançar fort, ara té una altra boca per mantenir”, va dir Taylor del pare de Zoe, que ha guanyat uns bons diners amb els dards gràcies al seu talent.

Treballava com a contractista abans de començar a encertar amb el doble vint. Llança a un ritme molt ràpid i el seu estil és instintiu i visceral. És molt fort mentalment. A Anderson li va aixecar una nit sis dards de partit i té el rècord mundial de mitjana (123.40) en la Premier League 2016, en una victòria de 7-1 contra Michael Smith. De fet, ha fet coses excepcionals, per la qual cosa el seu cap rapat i la seva samarreta verda són un referent en el circuit. És el jugador amb la major quantitat de fletxes perfectes seguides: dinou, millorant el registre de Phil Taylor, que va clavar setze dards perfectes en la final de la Premier League del 2010. Ho va fer dues vegades de manera consecutiva, una cosa increïble. Els veterans li reconeixen el seu talent, però a la vegada li recriminen les seves celebracions, per viscerals i irrespectuoses, per salvatges. “Ho sento, ho visc com ho visc. Odio perdre”, diu. Mervyn King, un dels seus oponents madurs, ho va dir un dia: “És irrespectuós.” Ho admet. “Però no m’importa el que pensi la gent. Només necessito ser jo. Cent per cent. Sempre estan buscant excuses. Jo no em preocupo per ells. M’encanta l’ambient del torneig. Tots estan de bon humor perquè és Nadal i Any Nou. M’encanta jugar per a la gran multitud i, sí, m’agrada celebrar quan guanyo. No hi veig el problema.”

Després de perdre amb Taylor en la final del World Matchplay a Blackpool’s Winter Gardens al juliol, fins i tot va plorar. “Estava desesperat per guanyar. És un torneig que mai he guanyat i dol. Sabia que era millor que ell, i perdre fa mal.” També hi va haver una altra nit que entre cerveses i crits de la gent es va convertir en el primer humà que guanyava Taylor 7-0.

Acostuma a sortir a la pista amb notes d’una vella cançó dels Pink Floyd (Shine on You Crazy) i diu que el que guanya ho gasta en una casa que està construint per a la seva dona i la seva filla. “Em costa molts diners, així que necessito encertar molt el doble 20.”

Veure com llança és tot un espectacle. Conèixer-lo, ves a saber. Fins no fa gaire ignorava que eren uns linguine al pesto.