Eniola Aluko és dona, de raça negra i molt valenta. I una màquina de fer gols. Juga al Chelsea, fa setze anys que juga en la Premier Ladies i durant tres temporades ho va fer als Estats Units. Va néixer a Nigèria, però va jugar 102 vegades amb la selecció d’Anglaterra. Va triar les lleones perquè va sentir que devia alguna cosa als seus entrenadors i, en general, al futbol anglès.102 partits després, el futbol anglès i moltes de les seves companyes li deuen una disculpa. I la FA, més de 80.000 lliures. La seva història parla de respecte, d’orgull i de molta valentia.

Va néixer a Lagos, però la seva mare, Sileola, i el seu pare, Daniel, exdiputat a Nigèria, van emigrar a Birmingham quan ella tenia sis mesos. Allà va passar la seva infància jugant en parcs locals amb Sone, el seu germà, i els seus amics. “Em vaig adonar ràpidament que era millor en el futbol que tots ells”, diu. Sone juga al Reading i va ser internacional juvenil amb Anglaterra, però va triar jugar amb Nigèria.

Els observadors del Birmingham City Ladies la van reclutar quan era una nena, i als 14 anys va debutar contra el Leeds United. Va fer un gol. Als dos mesos va ser convocada amb Anglaterra. Va debutar i va marcar. “La Rooney de Birmingham”, la va batejar Marcus Bignot, el seu entrenador. Jo Tongue, el seu agent, recorda que la primera vegada que va arribar a la concentració ho va fer vestida de manera elegant, mentre que les altres noies vestien xandall. “Va ser una qüestió de respecte, perquè ho va considerar un moment molt especial per a ella i per a la seva família.”

“Diguin el que diguin, mai guanyaré tants diners com Rooney, perquè no soc Rooney”, va dir el dia que li van preguntar per què havia començat a estudiar dret. “Necessito formar-me com a persona per tenir una professió quan deixi el futbol.” La seva passió per les lleis ve de quan va llegir To Kill A Mockingbird a l’escola. “Estava obsessionada amb el personatge Atticus Finch”, va assegurar . La novel·la parla del judici a un home negre acusat falsament de violar una dona blanca. “Em va agradar molt la idea de tenir una veu per als sense veu, d’aconseguir que algú faci justícia.” Es va llicenciar amb honors de primera classe a la Universitat de Brunel, va millorar estudis a Nova York, motiu pel qual va jugar en la lliga americana, i finalment va tornar a Anglaterra.

El 2011 va patir assetjament a Twitter quan la selecció va empatar amb Mèxic el primer partit de la fase de grups de la copa del món d’Alemanya, en què ella va fallar dues ocasions molt clares. Va ser protegida pel seu entrenador i, amb una maduresa inaudita, va restar transcendència als insults, sobretot racistes, que va rebre. El seu seleccionador, Hope Powell, la va defensar. “Sembla que les persones estimen la negativitat. No m’interessen les persones que probablement mai han xutat una pilota.”

Però aquell va ser un problema menor comparat amb el que l’esperava. Quatre anys després, Mark Sampson, el seleccionador, li va dir que s’assegurés que la seva família no portaria el virus de l’Ebola a Wembley si acudien a veure-la jugar i va fer broma sobre com s’assemblava el seu nom amb el del virus. Eniola es va indignar i va saber que a la seva companya Drew Spence, una jugadora mulata, li havia preguntat, mesos abans, quantes vegades l’havien arrestat. I va presentar una denúncia. Sampson va ser declarat innocent després d’una investigació. D’alçada menuda, sempre la més petita al camp, sempre la més valenta, va respondre a les preguntes en un judici en què va impressionar els assistents, perquè la seva declaració va ser espectacular malgrat el dur interrogatori a què va ser sotmesa pels membres del comitè nomenat per la FA. Ni una vegada va dubtar, i va mantenir tan ferma la seva explicació que els assistents la van considerar “impecable”. El seleccionador, però, va ser absolt.

El cas es va reobrir el setembre passat, quan la seva companya Drew Spence, que no va declarar en el primer judici, es va reunir amb gerents de la FA i els va reconèixer que era cert que l’entrenador li havia preguntat sobre els seus arrestos. A instàncies de l’Associació de Futbolistes, es va activar una recerca parlamentària per part del Departament de Cultura, Mitjans i Esports i, amb prou feines una hora abans de l’audiència, l’advocada de la FA va convenir que era lícit pensar que la jugadora no mentia. “Crec que s’ha fet justícia”, va dir en conèixer que la FA li havia donat la raó. Sis mesos després, la FA la va indemnitzar.

Anita Asante, la seva amiga i excompanya al Chelsea, la va qualificar com a “honesta dins i fora del camp”: “Sempre em va impressionar la seva valentia. Continuar expressant la teva opinió fins i tot quan tens una lupa sobre tu és difícil. Sempre està interessada a fer el que és correcte i a obrir l’oportunitat d’un canvi positiu. N’hi ha prou amb veure-la jugar.”

La història, en qualsevol cas, va deixar ferides. Mai va tornar a ser convocada per Sampson, i especialment dolorós va ser veure les seves excompanyes celebrar un gol en un partit de classificació abraçant el seu entrenador. “El missatge d’aquesta nit només mostra un nivell de falta de respecte que representa divisió i una acció egoista”, va escriure a Twitter.

Mesos després, Sampson va ser acomiadat com a seleccionador femení d’Anglaterra –feia quatre anys que ocupava el càrrec–, en descobrir-se que mantenia una relació amb una futbolista de l’acadèmia de Bristol. Es creu que la jugadora tenia més de 18 anys, però es va considerar que la seva actitud amb les noies era “massa social”.

Eniola Aluko segueix jugant al Chelsea Ladies i és consultora per a la signatura Slaughter & May, amb seu a Londres. “Mai vaig dubtar ni un segon que deia la veritat”, va afirmar la seva companya Anita Asante.