La història de Joanna Katie Rowsell (Rowsell-Shand des del seu matrimoni el 2015) reconeguda com MBE i nascuda el 5 de desembre del 1988 a Carshalton, Sutton, Londres, parla de superació personal i la converteix en un exemple, encara que ella, senzillament, retirada a hores d’ara del velòdrom i de la carretera, en tingui prou amb dir: “Estudio fisiologia a la Metropolitan University of Manchester.” Porta una cabellera color mel exuberant. És una perruca, és clar, perquè als 10 anys Katie va perdre els cabells.

Pot ser que no li sembli gaire important ara, en aquest moment de la seva vida, quan viu feliç al costat del seu marit, comptable, i de Charly, el seu gos, però Roswell és un mite pel que ha aconseguit i per com ha estat capaç de fer-ho. Va guanyar totes les carreres en què va participar en uns Jocs Olímpics –va aconseguir l’or en persecució per equips en els Jocs de Londres 2012 i en els de Rio 2016 i, a més, suma cinc títols del campionat mundial, quatre en persecució d’equip i un en categoria individual, i més allà d’això, pateix des dels 10 anys una malaltia que mai l’ha incapacitat físicament, però que sí que li va complicar la vida.

L’alopècia areata és un terme general utilitzat per la pèrdua del cabell que, només a Gran Bretanya, afecta aproximadament l’1,7% de la població; el 25% dels afectats tenen antecedents familiars. Es desconeix la causa exacta del seu origen, però s’accepta que és una malaltia del sistema immunitari que ataca els fol·licles capil·lars. No condiciona la salut física del pacient, encara que pot causar cicatrius psicològiques. Ella les va superar totes.

“Recordo que de nena plorava molt i preguntava als meus pares què estava passant”, admet ara que la seva calba ja no és un problema. Ho va ser. “M’encantaven els meus cabells i, de cop, els vaig perdre.” En aquell moment no tenia cap interès en el ciclisme i només tenia una vella bicicleta oxidada a la part posterior del garatge dels seus pares. Però la federació anglesa va detectar el seu talent en una competició escolar i ja no hi va haver qui la frenés. “Era genial, només em jutjaven per com de ràpid anava amb la bici. Ningú es preguntava per què era calba.”

El programa de talents de British Cycling la va descobrir l’any 2004, al col·legi. Llavors, ja sense cabells, va convertir el pedal en la seva manera de sentir-se bé. Igual que s’imposava treure les millors notes per no sentir-se menys que ningú per no tenir cabells, el ciclisme la va ajudar a igualar-se amb els altres.

“Des dels Jocs he conegut unes quantes noies amb aquesta afecció i m’he sorprès de com ho porten, de malament. Moltes m’expliquen que estaven deprimides, a l’hospital. Aquest tipus de coses em sorprenen.” A ella la va ajudar el ciclisme. “Vaig començar a guanyar i va ser la millor sensació que mai he tingut. No tenia cap intenció de parar, no pensava deixar que res em detingués.”

“La gent diu que vaig ser valenta per pujar al podi a Londres amb la meva calvície, però només volia penjar-me la medalla. Realment, de valenta, ho vaig ser quan era una nena. Anar al meu primer camp d’entrenament quan ningú em coneixia, sortir amb les meves amigues. No va ser fàcil. Estimava el meu cabell i el vaig perdre.” Ara diu: “No vull que em defineixi la malaltia. No posaré a Twitter: Malalta d’alopècia. Mai diria això. Mai diria: Soc asmàtica o tinc grip.” A la seva biografia, a Twitter, parla de ciclisme, de la seva addicció a la xocolata i diu que estudia a la Metropolitan de Manchester.

Va formar part de l’històric equip de persecució de la Gran Bretanya, al costat de Dani King i Laura Trott, que a Londres 2012 van trencar tres vegades seguides el rècord del món de la seva categoria fins a penjar-se l’or. Ella era calba i es va convertir “en un conill sota els focus”. “Tenia 23 anys, però ho vaig portar com vaig poder”, explica ara. “Mai vaig voler ser la nena amb alopècia i tampoc vaig voler ser la medalla d’or calba, però sí que vaig entendre que podia ajudar moltes nenes.”

Reconeix divertida que ser ciclista professional amb alopècia té alguns avantatges. Mentre que els seus companys d’equip lluiten contra els pèls de les cames per facilitar els massatges i les seves companyes es barallen per amagar les seves cabelleres sota el casc, ella està alliberada d’aquest problema. I quan surt amb els amics, usa alguna de les seves tres perruques. “Quan surto trio quin cabell em poso. Em disfresso, és divertit.”

Ella ho viu amb normalitat, però és un exemple per a milers de persones que pateixen la seva malaltia. I també per als que somien guanyar una medalla d’or en uns Jocs, perquè va ser una gran ciclista. Amb cabells o sense cabells, el que té clar és el seu orgull. Estudiant universitària, medallista olímpica, diu que gràcies al ciclisme ha viatjat, ha conegut gent…, però per sobre de tot no pot imaginar la seva vida sense l’alopècia: “No sé què hauria estat de mi si no m’hagués caigut el cabell, si no tingués alopècia. Em va ensenyar a lluitar, em va convertir en el que soc.” La va fer molt gran.