Ara que Harry Kane s’ha convertit en el millor golejador de l’any, convé recordar James Peter Greaves, encara que només sigui perquè mai hi va haver ningú més gran que ell jugant en els Spurs. “Vaig tenir una sequera de gol una vegada, els pitjors 15 minuts de la meva carrera”, va dir fent broma una vegada el més gran de tots els davanters que s’han posat la samarreta dels blancs de Londres.

El passat mes de maig, a 77 anys i en cadira de rodes, va visitar per darrera vegada Withe Hart Lane, abans que fos derrocat. No va voler anar a cap partit, va anar-hi entre setmana, al costat dels seus fills, els seus nets i la Irene, la seva esposa. Mai no va ser un home a qui agradés rebre homenatges, però va ser molt emotiu veure’l de nou sobre la gespa per la qual va volar. Kane va anar a presentar-li els seus respectes. “És un dels moments més emocionants de la meva vida, no l’oblidaré”, va dir.

Nascut a Manor Park (Essex) l’any 1940, Greaves continua essent el quart jugador amb més gols signats per a Anglaterra, per darrere de Rooney, Charlton i Lineker, i el que més vegades va ser el màxim golejador del campionat. Només en el Tottenham va aconseguir 266 gols en 379 partits. Greaves té el rècord de hat-tricks amb Anglaterra: sis.

Va ser un golejador imparable i elegant, ràpid, amb talent i criteri per jugar la pilota lluny de l’àrea, però amb un oportunisme letal i recordat com a excel·lent driblador. Va fitxar pel Chelsea a 15 anys i va debutar a17. Ho va fer a White Hart Lane, van empatar a un i, és clar, va marcar. Aquella temporada va ser el màxim golejador de l’equip i l’any següent va assolir el seu primer pitxitxi a Anglaterra i va repetir-ho una altra temporada. Vestit de blau es va convertir en el futbolista més jove de la història a marcar 100 gols en la lliga (a 20 anys i 290 dies) i el juny de 1961 el Milan va pagar 80.000 lliures per ell. Va fracassar. Mai es va adaptar a la proposta conservadora de Nereo Rocco. Després de nou gols en 14 partits, inclòs un en el derbi contra l’Inter, retorn a Londres sis mesos després. 99.999 lliures en van pagar els Spurs. El preu no va ser casual: no van pagar cap penic mes per evitar-li la pressió de ser el primer jugador taxat en 100.000 lliures. El dia del seu debut a l’estadi del Tottenham va fer un hat-trick (un dels gols, de xilena). L’any següent (62/63) va acabar com a màxim golejador del campionat amb 37 gols en 41 partits i va guanyo la Recopa a l’Atlético de Madid (5-1). Va marcar dos gols.

Però el 1966 Greaves va deixar de volar. Va ser titular els tres primers partits del mundial, però es va creuar amb el francès Bonnel, que li va deixar una ferida en la seva tíbia que va requerir 14 punts de sutura i una cicatriu eterna. No va tornar a jugar. Hurst, el seu substitut, es va mantenir titular fins a la final contra Alemanya. Amb prou feines va jugar tres partits més amb Anglaterra després del mundial i després de l’europeu de 1968 va deixar la selecció.

“Vaig somiar tota la meva vida jugar la final del mundial, perdre’m aquell partit em va fer mal tota la vida”, va dir anys després. El 2009 la FA va aconseguir que la FIFA lliurés medalles a tots els membres de l’equip anglès de 1966, perquè aleshores només la rebien els onze titulars. Greaves la va subhastar i va guanyar 44.000 lliures.

Va vèncer-lo abans l’alcohol que els defenses. Segons confessa, no baixava de 20 cerveses i una ampolla de vodka al dia. “Tot el que sé és que els anys de 1974 fins a 1978 es van perdre en la meva memòria.” La seva addicció creixia i quan la seva dona va decidir abandonar-lo, el 1977, va entrar en una clínica psiquiàtrica per intentar desintoxicar-se. Irene va trigar tres mesos a tornar al seu costat. El 1979 es va retirar. Amb Irene es va tornar a casar simbòlicament fa alguns anys. “Va ser un dia feliç, li van oferir conyac i va dir que no”, va dir la mare dels seus fills.

Mai va tenir problemes de negocis, perquè, sent jugador del Tottenham, va muntar una empresa d’embalatges que va funcionar a meravella. Va ser pilot de rallis i col·laborador habitual de The Sun i de la televisió anglesa, fins al punt que molts aficionats el recorden abans per les seves aparicions mediàtiques que com a jugador. A més, va escriure més de 15 llibres. En el començament de la Premier League, la cadena per la qual treballava va decidir “buscar algú mes seriós” i Greaves es va retirar.

D’ençà d’aleshores, va empitjorar la seva salut. El 2012 va tenir un problema cerebrovascular i el maig de 2015 va recaure i va quedar incapacitat per parlar. Sorprenentment per als metges, va sortir de l’hospital després d’un mes, però no ha tornat a caminar. Algú va dir que, de fet, és un miracle que continuï viu.

Ha deixat frases per a la història, com aquesta que perdura en la memòria dels aficionats per absurda: “Portsmouth és a Huddersfield, que sempre és lluny.” Unes altres, amb més de sentit. “Les tàctiques de futbol s’estan tornant tan complicades com la fórmula química per dividir l’àtom.” I alguna es va malinterpretar: “L’Arsenal té classe. Fins i tot el 1961, quan va, guanyar el doblet, mai no vam ser tan grans com l’Arsenal.” Però no va poder negar una cosa que el converteix en mite i referent de l’afició del Tottenham: “La major pena de tota la meva carrera futbolística va ser deixar White Hart Lane el 1970. El meu interès pel futbol es va afeblir després d’això. Allò em va trencar el cor.”

Greaves no sortirà mai del cor d’un seguidor del Tottenham. El va guanyar amb gols, encara que una vegada va estar quinze minuts sense marcar. Un mal dia el té tothom.