Doncs sí, encara que sem­bli el con­trari. L’eli­mi­nació de l’equip de Zidane de la copa del Borbó con­tra el Leganés ha estat un cop dur que sim­ple­ment referma la sen­sació gene­ral sobre l’estat dels juga­dors i l’entre­na­dor blancs. Per dir-ho clar i català, tot ple­gat sem­bla ruïnós. I com és pos­si­ble que això sigui així després de la mera­ve­llosa tem­po­rada pas­sada i, fins i tot, de la fase ini­cial d’aquesta en què van gua­nyar les super­co­pes d’Espa­nya i d’Europa amb una supe­ri­o­ri­tat insul­tant? I com pot ser veient la plan­ti­lla que té, amb estre­lles ruti­lants i joves valors amb un futur de luxe?

Basa­rem el rao­na­ment en dos aspec­tes. El pri­mer, de caire indi­vi­dual. És humana la reacció que han tin­gut els juga­dors del Real Madrid. Quan ets el millor un any, ets increïble. Quan gua­nyes la Cham­pi­ons per segona vegada, ets la repera. I quan repe­tei­xes i la gua­nyes per ter­cera vegada en qua­tre anys, ales­ho­res ets la bomba. I et dis­treus. I et con­fons. I dei­xes de córrer perquè vols tocar la pilota. I dri­bles perquè et creus que en saps. I fas pas­sa­des llar­gues encara que te’n surts millor amb les cur­tes. La vani­tat, en la victòria, és peri­llosa. El pen­sa­ment indi­vi­dual en una acti­vi­tat de grup no és bon com­pany de viatge. Quin juga­dor del Madrid pre­senta la seva millor versió? Cap. Ni un. Tots sem­blen dolents. Per què? Perquè al mal moment de cadas­cun dels fut­bo­lis­tes s’afe­geix l’absència d’un parai­gua tàctic que els ajudi a tots davant la difi­cul­tat.

Apro­fun­dim en aquest con­cepte. El Real Madrid depèn dels estats de forma indi­vi­du­als per mos­trar-se a bon nivell com a equip. Si Ramos es lesi­ona i perd el seu físic, els rivals ho tenen més fàcil per fer mal; si Mar­celo no està fresc, ataca pit­jor i l’equip pateix; si Kroos i Modric per­den la pilota, es con­ver­tei­xen en juga­do­rets; si la BBC no fa gols, tots ple­gats estan morts. I, men­tres­tant, l’entre­na­dor –o més ben dit, l’ali­ne­a­dor–, viu en mans del seu ves­ti­dor. De res ser­vei­xen la mà dura ni els revul­sius. Oi, Zine­dine?

Per què el cicle d’èxit del Bar­ce­lona ha estat tan llarg? Per què és el gran domi­na­dor del fut­bol mun­dial de les dar­re­res tres dècades? Per què no ha estat deci­siu l’amo de la ban­queta? Per què l’adeu de deter­mi­nats fut­bo­lis­tes no ha espat­llat el camí cap als èxits? Perquè, resu­mint-ho molt i a mode d’exem­ple, el cer­vell del Barça mai va ser Milla, ni Guar­di­ola, ni Xavi, ni ara Ser­gio Bus­quets... El cer­vell de l’equip sem­pre ha estat el mètode. I així, gene­ració rere gene­ració, amb més o menys mati­sos, els èxits han anat acom­pa­nyant el bar­ce­lo­nisme perquè el fut­bol sem­pre ha tran­si­tat pel mateix camí i sem­pre ha par­lat el mateix idi­oma. Amb estre­lles dife­rents. Amb entre­na­dors dife­rents. Amb direc­tius dife­rents.

Que el Real Madrid ser­veixi d’exem­ple. I que el Bar­ce­lona no es dis­tre­gui. Una cosa són les qüesti­ons pun­tu­als i una altra, les estruc­tu­rals. I atenció, perquè tirar a terra una casa és molt fàcil i tor­nar-la a aixe­car, extra­or­dinària­ment difícil.