El 6 de febrer del 1958, ahir va fer seixanta anys, l’expedició del Manchester United tornava de Belgrad després de jugar contra l’Estrella Roja un partit dels quarts de final de la copa d’Europa. Van empatar a tres i van completar un 5-4 en el global de l’eliminatòria que els permetia classificar-se per a l’eliminatòria següent. Era un equip emergent, liderat per l’entrenador Matt Busby. El vol BEA 609 que traslladava l’expedició va fer escala a Munic. Després de dos enlairaments fallits, en el tercer, el capità, James Thain, ho va aconseguir, però l’aparell va perdre altura sobre la mateixa pista i es va estavellar contra una casa abandonada al final de la rampa d’enlairament. Van morir 23 persones: tres empleats del club; el copilot; l’organitzador del vol, Willie Satinoff; un empresari de Manchester amic de l’entrenador i fan de l’equip; un assistent de vol i vuit jugadors: Geoff Bent, Roger Byrne, Eddie Satisfan, Mark Jones, David Pegg, Tommy Taylor, Liam Whelan i Duncan Edwards, la gran promesa del futbol anglès, que va morir quinze dies després de l’accident a conseqüència de les ferides.

Però la desgràcia també va esquitxar les redaccions dels diaris de Manchester. A la part posterior de l’avió viatjaven els millors periodistes esportius de la ciutat. Dels deu enviats especials, vuit van morir, els millors. Per entendre’ns, és com si s’estavellés demà l’avió del Barça i ens quedéssim per la puta cara sense Miguel Rico, Ramón Besa, José Sámano, Marcos López, Santi Giménez, Ferran Correas, Xavi Torres i Santiago Segurola d’una tacada. No esmento Sònia Gelmà perquè, ho sento, no hi viatjava cap dona.

En l’accident, els lectors de Manchester van perdre la prosa d’Alf Clarke (periodista del Manchester Evening Chronicle, un home que vestia com un pinzell, pianista i campió de snooker), George Follows (Daily Herald) superpopular; Tom Jackson (Manchester Evening News) el seu gran rival en la recerca de notícies, però el seu amic, simpàtic i optimista, un somriure davant el teclat que va deixar un gran buit a la sala de premsa i a qui una placa recorda en la que va ser la seva taula a la redacció; Archie Ledbrooke (Daily Mirror), que va estar a punt de no viatjar perquè no havia acabat un article sobre el president del Blackpool, callat, però que sempre tendia la mà als joves; Eric Thompson (Daily Mail) un dandi que es prenia el periodisme molt seriosament, però que li encantava riure’s de tot, subtil en el seu estil, sarcàstic, un José Maria Sirvent de la vida. També va morir Frank Swift (News of the World), que va jugar de porter amb el Manchester City, un showman carismàtic, l’ànima de qualsevol festa pel seu riure contagiós.

Però sens dubte, un dels més grans i més plorats va ser Henry Rose, del Daily Express, provocatiu, arrogant, tremendament popular. Va ploure durant el seu funeral, i un col·lega va escriure: “El cel plora per Henry.” Més de mil taxistes van portar gratis els seus fans de l’església al cementiri.

I també va morir Don Donny Davies, del Manchester Guardian, segurament el més gran. Escrivia sota el pseudònim d’Old International, perquè al seu despatx guardava les tres gorres d’internacional amateur que va guanyar jugant com a extrem dret per Anglaterra en una gira per Àustria, Hongria i Romania el 1914. Allà, al pis de dalt de casa seva, es tancava els diumenges al matí, sense que el molestessin la seva esposa i les seves dues filles, per redactar la crònica del partit dels dissabtes; vestia amb gorra i pantalons tipus Tintín, estimava la música clàssica, la poesia, l’art, el teatre i el ballet. Llegia Goethe en alemany, Baudelaire en francès i Cervantes en castellà..., segons va publicar diumenge The Observer.

Davies va estar a punt de fitxar per l’Stoke City, però va esclatar la guerra el 1914 i es va unir a un batalló d’infanteria de la Royal Flying Corps per a entrenament de pilots. El 1917, en la seva segona missió al front, va ser derrocat prop de Douai (França) i va passar la resta de la guerra en un camp de presoners alemany, on va capitanejar l’equip de futbol dels reclusos i va aprendre idiomes. En va sortir el 1918, tan desnodrit que li van donar uns mesos de vida. Va sobreviure, tossut. Després de recuperar la salut va treballar durant 25 anys com a director a l’escola de la fàbrica Mather and Platt, un colós industrial de la revolució industrial, a Manchester, mentre escrivia cròniques de futbol i jugava a criquet com a batedor del Lancashire.

Quan es va saber la notícia de la mort de Davies, a les impremtes del Manchester Guardian, els linotipistes van parar màquines. El seu il·lustre col·lega, Neville Cardus, va escriure: “No era el millor periodista de tots, era simplement un poeta del periodisme esportiu.”

Els periodistes que van ocupar els seients dels difunts a la sala de premsa en el següent partit del United a Old Trafford mai van oblidar aquell dia. “Va ser el pitjor moment de les nostres carreres. Ficar-nos a les sabates dels nostres mestres va ser insuportable, però ho vam haver de fer”, va dir David Meek, que va començar a exercir a Old Trafford per al Manchester Evening News aquella jornada. En senyal de respecte als periodistes morts, el United va deixar les pàgines del programa del partit en blanc.

Per cert, de tots els periodistes que viatjaven en l’avió que es va estavellar a Munic, només en va sobreviure un, Don Taylor, que va quedar coix per salvar la vida a Bobby Charlton. També viatjaven dos fotògrafs, Peter Howard i Ted Ellyard. Tots dos van sortir il·lesos, la qual cosa em fa que pensar: tots dos? Dos de dos? Ja és casualitat que se salvessin tots dos, no? Al final deu ser cert que la mala herba mai no mor…

APUNT: En memòria dels periodistes morts en la tragèdia de Munic, avui no recomano cap pub. Beuré amb respecte i en silenci vuit pintes a la seva salut.