En els Jocs Olímpics de Salt Lake City de l’any 2002, Rhona Martin, Debbie Knox, Fiona MacDonald i Janice Rankin es van convertir en les primeres esportistes de la Gran Bretanya a guanyar una medalla d’or en uns Jocs Olímpics d’hivern des que sobre el gel de Sarajevo, el 1984, Jean Torvill i Christopher Dean van ballar un inoblidable bolero de Ravel.

Va ser el 21 de febrer i durant uns segons es va encongir el cor dels anglesos. El país es va quedar de matinada a veure el partit entre quatre escoceses capitanejades per una senyora amb pinta de mestressa de casa i quatre suïsses que havien d’humiliar-les. Va ser un dels moments icònics de l’esport anglès, gairebé 6 milions de persones van veure davant del televisor, despertes de matinada, com Rhona Martin, amb una suavitat extrema, va deixar que la pedra llisqués sobre el gel i com les seves companyes escombraven perquè s’obrís pas camí de l’or, mentre es cridaven. Necessitaven un empat i aquest llançament els el va donar. Van ser or.

Nascuda el 12 d’octubre del 1966, a Irvine, North Ayrshire, va jugar pel Greenacres Curling Club, de Renfrewshire, des dels 16 anys. Va arribar a Utah malalta i va haver de ser hospitalitzada amb un trastorn estomacal, però es va recuperar a temps per jugar. Ningú donava un penic per aquell equip, i menys després de perdre contra Alemanya. Després, va eliminar Suècia i va aconseguir l’into que li faltava contra Suïssa. “Després de guanyar la final, vaig trucar a un dels meus amics i li vaig dir: «Hem guanyat! Ho has vist?»”, va recordar Rankin. “I em va contestar: «Que si ho hem vist? Tot el país ho ha vist!»”

Reconeix Rhona Martin que va ser difícil portar-ho. “Quan vam arribar a Glasgow i hi havia milers de persones esperant-nos, els mitjans de comunicació van irrompre en les nostres vides. No hi estàvem acostumades, en absolut.” Va ser tan gran la importància que es va donar a aquells 20 quilos de granit que van sortir de la mà de Martin que la premsa escocesa la va anomenar The Stone of Destiny, comparant-la amb La pedra de Scone, històricament usada en les cerimònies de coronació dels reis escocesos. “Les superdones de casa”, els deien. I a ella “ la reina dels rul·los”. Veritablement Martin era massa normal per passar desapercebuda: “Semblava la cuinera del col·legi dels teus fills, la veïna de la teva mare, la caixera del super on compres el cap de setmana. Algú del barri”, em va dir ahir un col·lega. Tenia 35 anys i dos fills adolescents.

“Tot ens va venir de nou. Ens van regalar un cotxe durant un any, ens oferien crèdits. Mai vaig pensar que m’asseuria al Royal Box de Wimbledon i m’hi van convidar. I quan vam ser a Londres per recollir l’MBE, la meva filla va conèixer Tom Hanks.” Fins i tot va fer un anunci per a una empresa de menjar ràpid.

Però camí de Torí, quatre anys després, tot es va començar a torçar. Es va separar del seu marit, que havia arruïnat la família amb estranys negocis, fins al punt que va haver de posar casa seva en venda. El GB Team va acabar cinquè a Torí. “Vaig perdre la beca. No tenia diners ni tenia feina, però tenia factures i dos nanos. Vaig agafar les criatures, el gos i ens en vam anar a viure amb la meva mare. Van ser deu mesos horrorosos. No trobava res, amb prou feines alguna cosa en algun hotel fent llits, perquè no tenia cap experiència. Ni per ser entrenadora, no tenia títol.” El va obtenir i, tenaç, va guanyar plaça d’entrenadora juvenil el 2006 i una hipoteca d’una casa a prop d’Ayr, on viu.

I romandrà per sempre deixant anar una pedra a Salt Lake City, eterna.