A Dan li hauria cridat l’atenció David Torras al baixar del podi: “Però nin, què has fet?” I és que Dan Gurney estava content aquell dia després de guanyar amb A.J. Foyt les 24 Hores de Le Mans de 1967 en un Ford GT40 Mark IV, superant per primera vegada els europeus. Estava tan content que no va escatimar en despeses i se li’n va anar el cap: va agafar l’ampolla de xampany que li van donar i va dutxar tothom qui se li va posar a davant: els seus companys al podi, les hostesses, els mecànics i Henry Ford II, sí, l’hereu de la marca nord-americana, que era allà. Aquell senyor no s’ho podia creure. Ni ningú. “Però què està fent?” Es preguntaven. Era feliç.

L’ampolla va endur-se-la a casa un fotògraf de Life que la utilitzava com a làmpada. “Va ser totalment espontani”, va dir Gurney. “Va ser un esclat de felicitat. Acabava de guanyar les 24 Hores de Le Mans!”

Va néixer a Port Jefferson, Nova York. Va créixer a Califòrnia, on el seu pare es va retirar de cantar, i va emigrar cap a l’oest per cultivar cítrics. Allà, de jove, competia en curses clandestines. “Era molt conegut per la policia”, va reconèixer temps després. Va fer de mecànic a l’exèrcit dels EUA a Corea i va treballar en una fàbrica d’alumini. Diuen que de la guerra li va venir la valentia. Gurney és el segon pilot americà amb més victòries en la fórmula 1, darrere de Mario Andretti. De fet, comparteixen rècords: 19 podis. Va córrer en les 500 Milles d’Indianapolis nou vegades i no va guanyar mai, però va guanyar cinc vegades la Nascar, i es dona per fet que l’importava tan poc com renunciar a guanyar el mundial de fórmula 1 amb Brabham en el 66, quan corria per a ells i va marxar de l’equip quan als boxs, comparant els registres, donaven per fet que seria el proper campió del món. Qui sap: ser un “perdedor” no està gens malament.

El cas és que va ser un personatge, i un dels majors innovadors, un esperit lliure dins de l’automobilisme, un pilot de classe mundial que va sobreviure als accidents en una època en què morir era més fàcil que guanyar si el que intentaves era anar molt ràpid però a la teva manera. I, per això, va desafiar fins i tot un Ferrari, fart d’avorrir-se amb ells.

Això ho va fer, al volant i al disseny. Divertir-se. Va preferir fer sempre el que li va donar la gana i com li va donar la gana, va sacrificar títols per pilotar els cotxes que ell va dissenyar. Així, es va inventar coses. El cotxe amb el qual va guanyar el Gran Premi de Bèlgica de 1967 en una cursa històrica. I també va crear l’aleta de Gurney, un petit sortint per multiplicar la càrrega aerodinàmica en els automòbils. Aquest mateix pensament innovador conduiria a la BLAT de 1980 –adherència a la capa límit tecnologia–. Ves a saber què és això. Ho he llegit al seu obituari.

Mentre que altres constructors d’Indycar van intentar emular l’automòbil Lotus 78/79 F1, aplicant la tecnologia d’efecte sòl a través dels túnels Venturi de la part inferior (molt d’èxit en els casos de Chaparral i Penske), Gurney es va proposar modificar la carrosseria posterior que va atrapar el cotxe al sòl. Li va donar resultat.

També va ser el primer a instar els organitzadors a millorar la seguretat per als espectadors quan se li va escapar el BRM que conduïa en la F1 i van fallar-li els frens en el Gran Premi d’Holanda. Es va trencar un braç, però va morir un espectador d’11 anys que va sortir de la zona permesa. Mai va tornar a passar. Va ser un innovador fins al punt que va pilotar a la F1 amb un casc complet, una decisió que li va salvar la vida, quan una pedra va impactar contra la seva protecció en una cursa. A partir d’aquest incident, el casc integral era protecció obligatòria per als pilots. Gurney era molt conscient dels riscos de la seva professió. “Si puges a un cotxe, saps que pots morir”, va dir a la revista Life.

La seva capacitat per millorar la tecnologia potser ve de la seva alçada. Era tan alt com un pi, així que una de les seves primeres modificacions en un cotxe de competició va ser allargar la distància als pedals. Modificant el cotxe amb què va guanyar a Le Mans. Ros i amb ulls blaus, era desitjat entre les dones que seguien les curses. I també va ser protagonista d’una campanya popular per proposar-lo com a president dels EUA, i va participar en la primera cursa de Cannonball Run, que va donar origen a la pel·lícula que va protagonitzar Burt Reynolds. Gurney va rebre una multa per excés de velocitat a Arizona per haver anat a 135 mph en una zona de 70 mph. “A quina velocitat deu anar aquesta cosa?”, va preguntar el policia. “Descobrim-ho”, va respondre Gurney. Anava a 172 mph.

Va morir fa uns dies d’una pneumònia i es va endur el respecte dels que el coneixien. Més enllà d’aquella ampolla de xampany amb què va inventar les celebracions als podis, serà recordat durant molt temps als boxs i als circuits.

A Gurney el devia trucar algunes nits David Torras i li devia dir: “Què fas, nin?”