Ala tele del pub, una parella balla sobre el gel en els Jocs Olímpics de Pyeongchang, la setmana passada. Néstor, el meu amic d’Esparreguera, em diu: “Al canal 33 abans sempre feien patinatge artístic.” I es queda tan ample. I jo em recordo estirat al sofà verd del carrer Balmes, a la casa que vaig compartir amb Karlitos, veient ballar Jane Torvill i Christopher Dean el 1984, aquell inoblidable bolero de Ravel en els Jocs Olímpics de Sarajevo, aquella dansa que els va portar a la medalla d’or competint pel Team GB. Va ser molt comentat a casa.

I sobre això, al pub, prop d’Ancoats, llegeixo al diari –ho sento, no recordo en quin– que la culpa de tot la va tenir un tal Edward Bushnell, un home de negocis de Filadèlfia de l’era industrial que va revolucionar els esports d’hivern quan el 1850 va posar una fulla d’acer en una bota i va canviar per sempre el patinatge artístic, perquè va facilitar els girs sobre gel. Així que em poso a llegir i m’assabento que a Londres, el 1908, setze anys abans dels primers Jocs d’hivern, el patinatge artístic ja era un esport de competició. Quines coses. I descobreixo Madge Syers. Una gran dona. I com que neva, avui toca gel i homenatge, perquè sempre hi ha una dona que trenca esquemes, una dama que és la primera i ho embolica tot. I jo sempre he estat molt de les que ho emboliquen tot.

Això que ara veiem per la tele, amb unes noies de cames fortes i vestidets cridaners fent salts espectaculars era una cosa reservada a grans homes. Fins que ella va arribar, en el campionat del món del 1902. Fins llavors, mai hi havia competit cap noia, encara que no hi havia cap regulació que ho prohibís. Per això, el seu marit la va animar a fer-ho. I va guanyar la medalla de plata, rere Ulrich Salchow, que va quedar tan al·lucinat amb l’exhibició de Madge que li va regalar la seva medalla d’or. “Mereixia guanyar-me, ho va fer millor que jo”, va dir. Aquest atreviment de Madge va obligar a modificar les lleis.

En el congrés de l’any següent, els pensadors es van plantejar coses com que el vestit de l’anglesa impedia que els jutges li veiessin els peus o que era difícil comparar l’esforç de la dona amb el dels homes i van votar a favor d’excloure-la dels campionats mixtos.

Però ella, la Syers, va seguir patinant i va guanyar el primer campionat britànic en superar el seu espòs, que va ser segon. Tossuda, al final, va competir tant, sent sempre la millor, que la federació internacional va instaurar una competició paral·lela per a dames.

I així es va arribar al 1908, quan per primera vegada el patinatge artístic va ser inclòs en el programa dels Jocs Olímpics d’estiu, a Londres. La noia de Kensignton va aparèixer amb els seus patins. Allà, la seva actuació al Prince’s Club va ser magistral. Va participar en el concurs femení i en el de parelles, amb Edgar, el seu marit. L’informe oficial dels Jocs la va descriure com “una meravellosa lliçó de precisió en les seves figures, combinada amb un port i un moviment perfectes”. Va ser or en individual i bronze per parelles i la primera dona de la Gran Bretanya que es va penjar dues medalles al coll en els mateixos Jocs Olímpics. Després de retirar-se, va escriure un llibre sobre les tècniques del patinatge, que va signar de manera conjunta amb el seu marit. Va morir a causa d’una insuficiència cardíaca causada per una endocarditis aguda, el 9 de setembre del 1917, a casa seva, a Weybridge, Surrey, als 35 anys. El 1981 va entrar en el Hall of Fame dels patinadors, una mica tard pel molt que va fer per un esport que al meu amic Néstor no li genera dubtes: “El patinatge artístic és una puta merda.”

Ell, el Néstor, és d’Esparreguera, tot i que viu a Manchester, on per Nadal, és clar, s’instal·la una pista de gel i també un ren que canta. Evidentment, no s’ha posat uns patins de gel mai a la vida, o no ho recorda, ni tampoc té ni idea de qui van ser Edward Bushnell i Madge Syers, ni del que va fer el seu marit. Ni falta que li fa. Sap, això sí, que la seva germana Mònica és a Roma celebrant el seu 35è aniversari. I al pub parlem de la vida, ens fem companyia i riem molt. I parlem de patinatge artístic, és clar. És del Bury, evidentment. I es baralla amb la vida amb la mateixa elegància que ho va fer dalt d’uns patins Madge Syers.