Diríem que no hem après gaire del nos­tre pretèrit. Almenys pel que fa a man­te­nir la sere­ni­tat i con­fiar en les pròpies for­ces. Si l’equip, amb aquests fut­bo­lis­tes con­crets, no mereix crèdit incon­di­ci­o­nal, mala­ment rai. Ara tres empats en cinc par­tits de calen­dari demo­li­dor han gene­rat una nova glo­pada d’aquell fata­lisme tan cone­gut del qual no hi ha manera de des­em­pa­lle­gar-se, con­subs­tan­cial a l’ADN culer. No cal insis­tir a asse­nya­lar com a màxim res­pon­sa­ble de la decepció a les Canàries un àrbi­tre mal­des­tre i his­triònic. Mateu Lahoz seria una mena de govern esta­tal en versió pilota que inter­preta el regla­ment segons li convé. En el seu cas, per cap­tar el pro­ta­go­nisme que tant li agrada. Com si fos l’enèsima repe­tició de la jugada, un altre cop caiem en la injus­ti­fi­cada pèrdua de fe en l’onze, impul­sada per la bar­ro­era pro­pa­ganda dels que sem­pre tenen el titu­lar de “hi ha lliga” a mà quan volen negar les acre­di­ta­des aspi­ra­ci­ons blau­grana. No és moment d’autocrítiques ferot­ges, de traure altre cop el fla­gel que tant de mal ha cau­sat eter­na­ment al bar­ce­lo­nisme. En tot cas, en espera de l’Atlético de Madrid i de Gri­ez­mann, si hi ha algú, arri­bat el moment oportú per pro­ce­dir a l’anàlisi escru­polós de la situ­ació, que es molesti a anar més enllà de l’epi­der­mis i sigui pul­cre en l’obser­vació. El risc més gran del Barça actual con­sis­teix a arri­bar a la recta final can­sat i sense la fres­cor que reque­rirà l’exigència dels par­tits al més alt nivell.

Sorprèn que encara es dema­nin rota­ci­ons a l’eficaç Val­verde. Prou fa l’home amb el que té. Si no con­fia en la ban­queta és per les matei­xes raons que qual­se­vol afi­ci­o­nat no cegat per la passió pot adver­tir en cada matx. Pocs can­vis t’atre­vei­xes a fer, tal com va decla­rar amb suma diplomàcia, quan mires els reser­ves i només veus expec­ta­ti­ves, sense cap cer­tesa per fiar-te’n. A Las Pal­mas, si filem prim, el Barça va jugar amb vuit juga­dors hàbils, afer­rat, com és tra­dició, a l’espe­rança que Messi resolgués el matx. Apel·lem un altre cop a la dita: d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Dit en altres ter­mes, en els dar­rers temps només t’has reforçat ple­na­ment amb Umtiti i dos fit­xat­ges mili­o­na­ris en fase d’adap­tació, evidència abso­luta. Tot­hom esta­ria entu­si­as­mat que Cou­tinho i Démbelé fes­sin el pas enda­vant que pro­por­ci­o­na­ria des­cans als com­panys ple­na­ment fia­bles, però la tos­suda rea­li­tat con­firma que encara no ha arri­bat el moment. Poc ajuda exi­gir-los que apor­tin valor amb urgència quan sabem de sobres que emmot­llar-se al Barça no és cosa de bufar i fer ampo­lles. Quan ens visita l’os colc­ho­nero i toca fer callar els boca­molls ende­vins, no queda res més que man­te­nir el suport i la con­fiança en els titu­lars, pro­ta­go­nis­tes de tants èxits. Qui no pugui tem­pe­rar el neguit i neces­siti res­pos­tes, que es plan­tegi si la política de fit­xat­ges –i des­pe­ses– de la direc­tiva i la direcció tècnica ha estat prou encer­tada. I ja sabrà, doncs, on car­re­gar el neu­ler de les res­pon­sa­bi­li­tats. Si no es fa això, almenys dei­xeu estar Val­verde i els titu­lars, merei­xe­dors d’un suport sense esclet­xes. També avui, natu­ral­ment. Més val gua­nyar per no ali­men­tar la fera dels dub­tes pro­pis i la demagògia ali­ena.