L’Accrington perdia al camp del Cambridge 2-1, partit de la League Two, fa dues temporades. No sap exactament què li va passar pel cap, però l’equip el va buscar i ell, Billy Kee, no el va voler tirar. El va llançar Eagles i el va aturar el porter Norris. El partit acabava, l’àrbitre va tornar a xiular penal a favor dels vermells i les mirades el van tornar a buscar. I ell, que els llançava tots, va tornar a dir que no, es va tornar a amagar. La pilota la va agafar Gornell i el porter del Cambridge la va tornar a parar. I van perdre 2-1.

“No ho sé, no sé què em passa. Et juro que no sé què em passa”, va dir al seu entrenador, John Coleman, de tornada cap a casa. L’única cosa que sabia Billy, el golejador de l’equip, l’ídol de l’afició, nascut a Lougborough l’1 de desembre del 1990, és que volia tornar a casa, ficar-se al llit i plorar. I no tornar a jugar a futbol mai més. “Em sentia com una rata. Un miserable.”

Format en les categories inferiors del Leicester, va marcar gols amb l’Accrington, el Torquay, el Burton, el Scunthorpe i el Mansfield abans de tornar a l’Accrington, allà on sent que és casa seva. Un golejador de plata, ràpid, intuïtiu, bon rematador, que va jugar amb la sub-21 nord-irlandesa, però que mai va arribar a debutar amb la selecció absoluta. Més de 300 partits i 108 gols en la League Two li van donar un nom en la categoria. I el van convertir en l’ídol del club que no morirà, l’Accrington Stanley FC, actualment segon a quatre punts del Lutton en la League Two (la quarta espanyola), coneguts com els Stanley.

“La depressió no és cap ximpleria, però costa assumir-la, comunicar-la, afrontar-la. I ell ja estava molt malament quan ens va dir què li passava”, recorda el seu entrenador, Coleman, un veterà del futbol pobre, que el va cuidar, que va instar el club perquè suspengués el seu contracte i li va recomanar un metge. “La gent no és conscient del que costa sortir d’això”, admet l’entrenador, que es va preocupar d’ell com ho va fer Andy Holt, el propietari, i el president, Peter Marsden. “Es van portar meravellosament bé”, reconeix el davanter, de 28 anys.

“Hauria estavellat el meu cotxe contra un mur, de debò. Però si no ho vaig fer va ser perquè vaig veure patir la meva esposa, Leigh, que és el que mes estimo del món i no volia fer-li més mal. La meva vida no m’importava però la seva, sí. I la del meu petit, Brady.”

I va aparèixer el seu pare. “Has viscut una vida extraordinària. Vols veure el món? Si deixes el futbol, treballaràs de debò. I em va portar amb ell a treballar a l’obra, a la construcció.” Després de dues setmanes de sortir de casa de nit i de tornar de nit, el golejador trist es volia morir, però de debò. “Déu meu, allò no era viure!”, riu quan ho recorda. “Jo no volia viure així.” La seva mare, que va passar per alguna cosa semblat de jove, va parlar molt amb ell i el va ajudar molt. L’afecte de la seva esposa, la medicació i l’efecte que li va causar viure a la bastida van fer la resta. “Aquella teràpia de xoc em va ajudar a saber com en soc, d’afortunat, a valorar el que tenia i no valorava”, recorda ara.

Conscient de la sort que va tenir, que el club el comprengués, que la família l’ajudés i que el seu entrenador el cuidés com ho va fer, a poc a poc va deixar de plorar, i va tornar a gaudir del futbol. Va recuperar el somriure i va tornar a marcar.

I ara, quan a l’Accrington li xiulen un penal, el llança Billy Kee.