No necessiten ni el meu consentiment ni la meva opinió. La vaga feminista demostra que hi ha molta feina per fer, que les hem d’escoltar més, que són feministes per necessitat. Al llarg de la meva trajectòria he tingut la sort de compartir moments vitals i professionals amb bones periodistes, però és evident que falta molt. Bàsicament perquè les podria enumerar una a una. Perquè són poques i perquè les recordo a totes. Elles diuen que ja n’hi ha prou, reclamen una igualtat que ens hauria de fer vergonya que ja no sigui una realitat. En el periodisme esportiu el sexisme, el masclisme i la discriminació encara formen part del dia a dia. No tenen representativitat en càrrecs directius de mitjans de comunicació esportius ni en la direcció de programes. Tenen una visibilitat gairebé nul·la en la presentació, i si la tenen, el perfil més repetit és el d’una dona jove i atractiva. Quan hi haurà dones narradores? Les desigualtats són massa palpables. Les dones que fan periodisme esportiu són valentes. Treballen en un entorn massa masculí en el pitjor sentit de la paraula i sempre estan obligades a demostrar més. La seva revolució és un clam perquè els homes evolucionem. Jornades com les d’ahir ens posen davant del mirall i ens interpel·len. Jo m’hi sento. Fem que no sigui només un dia, fem que aviat no sigui necessari fer vagues com les d’ahir. És a les nostres mans, les dels homes.

(*per totes aquelles periodistes amb qui he treballat o encara treballo i perquè en siguin moltes més en condicions d’igualtat).