El sopar de Burns és una celebració escocesa en què s’honora el poeta Robert Burns. Acostuma a celebrar-se el 25 de gener, però atès que els escocesos són propensos a ajuntar-se, no necessiten esperar a aquest dia per menjar i beure. Però va ser aquella nit del 1890 quan el vicecònsol escocès va reunir els seus paisans de Sevilla i va néixer el Sevilla FC.

El sopar de Burns exigeix un ordre tradicional, que comença amb l’arribada dels convidats, segueix amb un sentit discurs, la benedicció de la taula i una sopa de brou, porro i patata. Quan sona la gaita es canta A man’s a man for a’that, i l’amfitrió declama el discurs al haggis, el plat principal, mentre el trinxa.

El haggis és un plat tradicional elaborat amb el pulmó, el cor, el fetge i els intestins d’un be o d’una ovella, embotit en una bossa elaborada amb el mateix estómac de l’animal, condimentat amb ceba i espècies i bullit durant hores. Tot seguit es brinda amb whisky. Normalment, en aquest moment s’honora la memòria de Robert Burns, es brinda per les dames presents i una d’elles respon el compliment. Es balla i es beu fins que tothom es posa dempeus per cantar, agafats de les mans, l’Auld Lang Syne, que posa fi a la vetllada. És, si fa o no fa, una cosa semblant a L’hora dels adeus, però en escocès. Diu:

“I heus aquí una mà, el meu amic fidel,

dona’ns una de les teves mans

i prenem un cordial glop de cervesa

pels vells temps!”

Bé, doncs, enmig d’aquest ambient, va néixer el Sevilla. No va ser en un tablao, ni després d’una tarda de toros. I un s’imagina Graham Hunter, en pantalons curts i mocassins, brindant feliç aquella nit sevillana envoltat de paisans. Però no es coneixien ni els seus avis.

La culpa la va tenir Edward Farquharson Johnston, tot un personatge. Va néixer a Newmill Elgin (Escòcia), el 14 d’octubre del 1854. Als 17 anys ja caminava per Triana. Havia estat educat als millors col·legis i es va casar amb una senyoreta de molt bona família, Mary Crombie, filla d’un fabricant de teixits de cotó, el 3 de juliol del 1879, a Aberdeen.

La dada fundacional s’ha descobert recentment, perquè sempre es deia que el club s’havia fundat el 1905, atès que va ser la data que es va inscriure en la federació. Però no, recentment, historiadors andalusos han trobat en la premsa escocesa documents que avalen l’existència d’un partit del 1890, basats en la biografia de Johnston, el Gamper del Sevilla, per entendre’ns. El fundador i primer president del Sevilla FC va pagar de la seva butxaca “un esplèndid banquet al Cafè Suís de la ciutat als participants”, segons la premsa. Ell en va ser l’àrbitre. Van jugar contra el Recreativo de Huelva.

Era culte, esportista i llest per als negocis: va exportar productes de l’oliva als Estats Units, dels seus terrenys a Carmona, sempre usant els vaixells de la naviliera MacAndrews, de Southampton, propietat de la família, de la qual va ser delegat a Sevilla. En aquests vaixells van arribar les primeres pilotes a Andalusia i també samarretes blanc-i-vermelles a ratlles verticals des de Southampton, que va utilitzar durant un temps el Sevilla com a segon equipament. Va morir el 14 de juny del 1924 i el seu cos va ser incinerat a Golden’s Green. Les cendres van ser col·locades en una urna tancada en un taüt de roure i van ser transportades en tren des de King’s Cross fins a Aberdeen.

Aviat trucaré a Alejandro Ruesga i ens aproparem a Aberdeen, cantarem l’himne, menjarem un haggis i beurem uns whiskys a la salut del fundador.