Ningú “bloca” com ella. És així. Troba, posa el dit, tensa i puja un metro, suficient perquè la seva cama trobi, un metre a la dreta, un sortint sobre el qual impulsar-se. I Hop! Dos metres més amunt, el terra està més lluny. I la seva cua rossa es balanceja i la lluna està més propera. I els que la miren emmudeixen, els resulta una dansa vertical, la d’una sargantana enganxada a la paret, per on sembla caminar. I el que ha fet no ho ha fet ningú abans que ella a la Gran Bretanya, abans que Shauna Coxsey (27 de gener de 1993).

Té ascens de dificultat V13 (8B) –un a Zarzaparrilla, el 31 de març del 2014– i és la primera anglesa que ha aconseguit un V14 (8b +). Va ser en el Magic Wood, a Suïssa, el 12 de juliol del 2014. Per si això no és suficient, ha fet més, molt més, tant que sembla impossible no lloar la seva grandesa amb una pinta a la mà. Per exemple, un quatre de quatre en una escalada de bloc en un mundial, és a dir, que ha resolt la paret de 8 metres sense cometre ni una errada en les quatre pujades de la final, cosa que ningú havia fet abans. El bloc, la seva especialitat, és pujar de vuit metres a pèl en ascens horitzontal i / o vertical, combinant, és clar, preses amb els peus i les mans, sense cordes ni fixacions, per descomptat. Va trobar la solució perfecta quatre vegades seguides. Impossible.

“Hi ha alguna cosa realment dramàtica per a qui et veu pujar”, diu. “M’encanta. És com jugar tot el temps en un pati entre adults, et diverteixes mentre saps que els altres es diverteixen.”

Molts es pregunten com ho fa. El secret passa pel que menja –té una nutricionista personal– i en el molt que s’exercita, més de sis hores al dia. O en les hores que passa penjada dels seus dits a la cornisa de casa seva a Sheffield. “Tot està en els dits”, diu abans d’aclarir: “Creuen que el secret passa per tenir un braç molt fort, però no és així. És qüestió de fortificar els dits i els tendons.” Per això es deixa caure penjada dels seus dits amb un cinturó de cinquanta quilos lligat a la cintura des de la cornisa de casa seva.

Criada a Runcorn, al costat del Mersey, entre Liverpoool i Warrington, va descobrir l’escalada veient un programa de televisió. Va mirar el seu pare, i aquella maleïda nena de quatre anys va dir: “Vull fer això.” “És la persona més generosa del món, va fer tot el que va poder per mi, perquè escalés les parets. Va renunciar als caps de setmana per mi. No li agradava gens la natura, però em portava a pujar parets cada cap de setmana, m’obsessionava, volia pujar-ne una després d’una altra”, va explicar un dia. Es va dedicar a això, i als set anys va guanyar el seu primer torneig, sent adolescent va ser campiona d’Anglaterra i es va prendre un any sabàtic abans de matricular-se per veure si podia viure dels patrocinadors: als 24 anys encara no s’ha matriculat i acaba de decidir que no ho farà fins després dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020. No tenia clar participar-hi, encara que l’escalada serà un dels nous quatre esports. Ella, com tots els especialistes, està preocupada per la modalitat proposada pel COI, que ha dissenyat una combinada (bloc, velocitat i dificultat) per obtenir medalles.

L’any passat, la reina d’Anglaterra va nomenar-la MBE, i va ser escollida esportista de l’any per The Sunday Times, després de pujar i pujar d’una manera imparable i fantàstica, fins a revalidar el títol de campiona del món. Mentre busca coses noves per fer en la seva vida, admet: “Hi ha un impuls per escalar. A vegades sembla que és impossible pujar... i aconseguir-ho.” Ella ho va fer. Va introduir l’índex en una ranura i va pujar. Un dia treparà fins a una estrella.