L’Echo Arena de Liverpool va trencar en un cant espontani –There’s One One Eric Bristow– tan aviat com es va saber que el llegendari jugador de dards i cinc vegades campió del món havia mort. Últimament, cada vegada que obro un diari al pub ha mort algú que m’obliga a aixecar una pinta per ell. La notícia de la defunció de Bristow em va agafar veient una jornada de la Premier League de dards. Allà estava ell, a Liverpool, seguint la jornada des d’una llotja, quan es va trobar malament. Tenia 60 anys. No va arribar a l’hospital. Va morir gairebé davant la diana que el va fer gran. En va ser un dels pioners.

“Només hi ha un Eric Bristow”, li van cantar els fans a Liverpool. Aquella mateixa nit, Keith Deller, el campió del món el 1983, que va derrotar a Bristow en la final, va mostrar el seu dolor: “Estic abatut.” Eren inseparables. Tots dos van protagonitzar duels increïbles quan els dards van començar a ser molt populars gràcies a les transmissions de televisió. Davant milers de persones que abarrotaven el palau dels esports de Liverpool, va dir també: “Si no fos per l’Eric, ningú estaria aquí aquesta nit.” Certament, va aixecar el perfil dels dards amb el seu joc arrogant i va ser una figura clau en la formació de la Premier League de la Professional Darts Corporation (PDC).

De fet, seguia sent una figura popular entre els fans, ja que era comentarista per a Sky Sports i va aparèixer en el reality d’ITV Soc un famós… treu-me d’aquí el 2012. Allà va tenir un històric enfrontament amb Helen Flanagan, l’actriu i model de Coronation Street. El novembre del 2016, va piular insults irreflexius sobre algunes víctimes de l’escàndol d’abús sexual en el futbol, cosa que li va costar la seva feina a Sky Sports.

Fill d’un guixaire, George, i d’una telefonista, Pamela, Bristow va créixer a Stoke Newington, al nord-est de Londres, i va tenir una adolescència moguda. Acostumava a portar un martell a la butxaca, “per si tenia algun problema”, va explicar en la mateixa entrevista en què va admetre que havia robat cotxes i en algunes botigues durant la seva joventut. Tenia 11 anys quan el seu pare li va regalar una diana. Tres anys més tard, jugava per a un equip local i als 15 ja guanyava més diners llançant plomes que com a corrector de proves per a una agència de publicitat, la seva primera feina. Res li agradava més que jugar a dards i sortir a prendre alguna copa amb els amics: “Una bona nit són quinze o vint pintes”, va confessar una vegada.

Llançava els dards amb el dit petit estès, i va protagonitzar partides èpiques, com la que va guanyar a Jocky Wilson quan des del públic li van llançar una llauna de cervesa plena, o el dia que va fer un petó a Bobby George el 1980, després de perdre la final. Entre moltes altres coses, a Bristow aquest esport li deurà la presència de Phil Taylor, perquè va ser ell qui li va deixar les 10.000 lliures amb què The Power va poder començar la seva carrera i abandonar la fàbrica de ceràmiques on treballava. I tot i que van estar un temps sense parlar-se després que Taylor l’arrasés el 1990 (6-1) per guanyar el seu primer títol mundial –“vaig jugar exactament de la mateixa manera que ell em va ensenyar”, va dir Taylor–, sempre van viure entre l’afecte, el respecte i l’admiració mútua. “Les paraules no poden expressar la tristor que tinc en escoltar les terribles notícies de la mort de l’Eric. Una gran influència en la meva carrera i un personatge més gran que la vida: el món ha perdut una llegenda”, va dir Taylor, visiblement emocionat. Només hi ha hagut un Bristow i va ser molt gran.