David Weir és un mite. Ho vaig saber l’altre dia, llegint la proesa de Mo Farah, que va guanyar semideshidratat la marató de Londres. Fins i tot un corredor va morir durant la prova per l’asfixiant calor que feia. Weir té a casa sis medalles d’or en els Jocs Paralímpics i ha vençut en la marató de Londres vuit vegades! Va néixer el 5 de juny de 1979 a Wallington, municipi de Londres, i mai va poder fer servir les seves cames, perquè una secció transversal de la medul·la espinal el va incapacitar des del part, però porta el gen de la competició a l’ànima. De nen es frustrava perquè a l’escola no tenia equip per competir ni a bàsquet ni a rugbi –existeix la modalitat– ni en res, però aviat es va encaminar cap a les curses, ja que podia entrenar-se sol. I va guanyar una prova rere l’altra.

Va debutar en uns Jocs a Atlanta (modalitat T54) l’any 1996, als 17 anys, i va acabar setè en els 100 metres, va arribar a la semifinal en els 400 metres, i va quedar quart en el relleu de 4X100m. L’experiència el va deixar tocat. “No va ser el que esperava. En algunes carreres vaig comptar cinc persones veient-nos córrer. Em va desanimar perquè havia perdut els meus anys d’adolescència entrenant-me, sense estar amb els meus amics, per competir en els Jocs Paralímpics. Quan vaig tornar d’Atlanta, no volia entrenar-me més.”

Weir viu amb Emily Thorne, amb qui té dos fills. També té una filla, Ronie, d’una relació anterior. Té una altra relació, gairebé més productiva: la que manté des del 2002 amb Jenny Archer, amb qui dirigeix des de 2013 la Weir Archer Academy, que té com a objectiu fomentar l’esport paralímpic. Archer va passar onze anys en el Wimbledon FC com a entrenadora del gimnàs pel Crazy Gang: Dennis Wise, Vinnie Jones i la mítica banda blava; “van ser genials, però jo volia un nou desafiament”, explica. “Un dia ens vam trobar a la pista de Kingsmeadow, a Kingston. David estava molest i va resultar que acabava de perdre al seu entrenador. Em va preguntar si pensava que el podia ajudar. Vaig acceptar i el vaig avisar: «Soc molt dura.» Em va dir que això era el que estava buscant, «una bona puntada al cul». Volia arribar al cim, volia guanyar un or olímpic. I li vaig dir: «David, espero estar al teu costat quan ho facis.»”

Treballen junts dues sessions al dia de dotze hores, sis dies a la setmana, però mai li diu com ha de córrer la seva carrera: “Ell és el que és a la cadira, ha de prendre decisions.” I de vegades salten espurnes: “Un dia es queixava i li vaig llançar un llibre de Harry Potter al cap.”

Dos anys després de conèixer-se, a Atenes 2004, Weir es va convertir en el primer britànic a guanyar una medalla d’atletisme paralímpic en uns Jocs (una de bronze en 200 metres i una de plata en els 100 metres); a Pequín 2008 hi va guanyar quatre medalles: dues d’or (800m i 1.500 m), les úniques de l’equip britànic; una de plata (400 m) i una de bronze (5.000 m). En el meravellós estiu de Londres 2012, a casa, va guanyar quatre medalles d’or: tres a l’Estadi Olímpic i una en la marató, el 9 de setembre del 2012, amb els carrers de Londres atapeïts d’espectadors aclamant el pas dels atletes: “Va ser emocionant; hi era fins i tot el meu pare, que no hi va mai.” Als 33 anys, després de la carrera, Weir va retre homenatge al suport que tots els atletes britànics van rebre durant els Jocs: “No importava en quina posició estiguessis, si guanyaves o perdies. T’empenyien.”

Weir va ser el banderer de la Gran Bretanya en la cerimònia de clausura dels Jocs Paralímpics d’estiu del 2012.

Dissabte va guanyar la seva vuitena marató de Londres, a l’esprint.

Mai va poder posar-se dempeus, però ni falta que li fa: és un mite per dret.