Stockport és un districte metropolità al sud del Great Manchester. Diuen que “Stokeport” és el resultat de la unió de dos vocables anglosaxons: stoc (un lloc per comerciar) i port (un poblet); o sigui, “un mercat al poblet”, encara que també podria ser “castell al bosc”, conseqüència de stock (castell o lloc de presó) i port (bosc). Segons l’últim cens, la seva zona metropolitana va aconseguir els 300.000 habitants en una àrea de 126.06 quilòmetres quadrats. Hi ha hagut diversos intents per part de l’Ajuntament perquè li sigui atorgat el rang de ciutat, sense èxit. En 1844, Engels va escriure que era una de les “més contaminades àrees industrials de totes les àrees industrials”. Era famosa per les fàbriques de seda i de barrets. Allà juga, vestit de blau, el Stockport County. Els anomenen els hatters, pels barrets, és clar.

Dissabte, a Edgeley Park, el camp dels hatters, hi havia tres polonesos: Szymon Czubyk, amb el número 16; Pol Ballús, corresponsal de l’Sport a Manchester, amb una pinta de Robinson a la mà, i un servidor, amb dues, asseguts sota una llegenda: “Our geatest prude is et escarfe my father wore”, o sigui, que no hi ha major orgull que la bufanda que van portar els pares dels seguidors que eren allà veient l’últim partit de la temporada. Un altre dia els parlaré de Czubyk.

El County va jugar dissabte contra el Darlington i va empatar a un. Poca conya: hi havia 6.173 espectadors en un partit de sisena categoria! És clar que també és el club amb menys entrades pagades en la història de la Football League: van ser 13, el 7 de maig de 1921, contra el Leicester City, en un partit que es va jugar a Old Trafford, no em preguntin per què. La història també diu que el Stockport ha jugat el partit més llarg de la història del futbol, contra el Doncaster Rovers. Va durar 3 hores i 23 minuts. Era de copa, van empatar a dos i van jugar una pròrroga de 30 minuts. Fins aquí, tot normal. Però en aquells temps no hi havia penals, així que s’acabava amb gol d’or: o marcaves o no s’acabava el partit. I van seguir jugant i jugant fins que un tal Cocker va marcar, per fi, en el minut 173. Els espectadors que quedaven drets van celebrar el gol amb una alegria inusual, és clar. Però l’àrbitre el va anul·lar per falta en atac. Quins ous. El partit es va reprendre, encara que Swallow, Marriott i Jordan, del Doncaster, van protestar molt. Els sobraven raons: la nit anterior havien tingut torn a la fàbrica i estaven farts del partit, que es va disputar davant de 13.000 persones. A les set de la tarda es va fer fosc i, lògicament, en 1946, no hi havia focus. Amb el vapor de les fàbriques properes al camp, no es veia un ruc a tres passos. L’àrbitre va haver de xiular el final després de 203 minuts amb empat a dos. Va dir Arthur Burrows, jugador del Stockport: “Vam estar tan alleujats quan va xiular el final! Puc recordar les nafres dels peus. Ens vam treure les botes abans de sortir del camp. Ens feia mal tot.” El dimecres següent, en el replay, al camp dels Doncaster Rovers, el Stockport va perdre 4-0.

El County és un equip més antic que el Barça; fundat el 1883 pels membres de l’església de Wycliffe. El club va tenir èpoques millors, i l’última vegada que va estar a segona va guanyar els dos partits al City, encara que aquell curs els de Manchester van ascendir a la Premier i ells van perdre la categoria. Els prepara un mite del club, l’irlandès Jim Gannon. La veritat, juguen com el cul.

El Stockport County juga avui contra el Chorley els quarts de final de la promoció d’ascens a Edgeley Park, a la mateixa hora que el Liverpool juga a Roma.