I tant que s’ha de celebrar un doblet. Pocs clubs al món poden presumir d’haver-lo guanyat vuit cops en la història. El Barça s’ha guanyat el dret d’exterioritzar i compartir l’èxit d’una lliga que va pel camí de ser única i gairebé irrepetible si acaben invictes i d’una copa culminada amb una final de museu contra el Sevilla. Per tant, que ningú posi aigua al vi d’una temporada globalment satisfactòria.

El problema és quan es posa cervesa, i molta, en una rua. Quin és el sentit de fer una rua pels carrers de Barcelona? Bàsicament acostar a aquella gent que no té la possibilitat d’anar al Camp Nou els seus referents esportius i, sobretot, satisfer la mirada embadalida de molts nens i nenes que miren els jugadors com si fossin els Reis d’Orient. Aquest hauria de ser l’esperit. Convertir-la en una festa privada amb barra lliure dalt d’un autocar descapotable no té sentit. Perquè la festa privada la poden fer i ja la van fer el dia abans. I perquè algunes imatges de Piqué i de Pepe Costa estan totalment fora de lloc i de context. Que reparteixin caramels i pilotes blaugrana, que saludin a tort i a dret, que copiïn l’exemple d’Iniesta i de Valverde. Però que no facin de la rua del doblet una cosa privada.

Viure en una bombolla, de vegades, et fa perdre la perspectiva de la realitat del carrer. I la rua és del carrer, de la gent. Ells en són protagonistes i alhora convidats. I si no són capaços de ser generosos durant dues hores, algú del club els hauria de fer veure que la rua és més que una celebració. I que quan ets convidat t’has de comportar com toca.