Opinió

El dia que va plorar Leighton

Pep Guardiola va aixecar diumenge la cinquena Premier de la història del City. És un bon moment per recordar que un dia va tocar plorar. Va passar al camp de l’Stoke City, el 2 de maig de 1998, ara es compleixen 20 anys, el dia que el City va baixar per primera i única vegada a la League 3. Cap seguidor del City ha oblidat aquella tarda, en la qual els blues van viatjar al Stoke’s Britannia Stadium l’últim dia de la temporada, conscients que si ells guanyaven i perdien el Portsmouth o Port Vale, se salvaven. I va passar una cosa molt típica blue. L’equip de Joe Royle va guanyar (5-2), però no li va servir de res. Els altres dos van guanyar els seus partits i el City va baixar. “Are you watching Macclesfield?” van cantar alguns fans rient la seva pròpia desgràcia, en referència al que els esperava: jugar en camps de barri.

“En aquells temps mai anava a un lloc pensant que ens passaria alguna cosa bona”, ha dit Leighton, que ara viu a Bangkok, on exerceix com a cap de desenvolupament global d’una multinacional amb seu a Manchester, Edge Worldwide Logistics. “El City era la meva vida. No em vaig perdre un partit durant deu anys. Van ser els millors temps, 25 col·legues pujant a un autobús a les sis del matí un dissabte per anar a Darlington o a algun lloc d’aquests”, vaig llegir en un excel·lent article de Stuart Brennan.

Va acabar el partit i Leighton es va posar a plorar. Als 17 anys se sentia “com algú a qui li han trencat el cor, estava desolat. Vaig mirar cap amunt i vaig veure que hi havia fotògrafs, però no era conscient del que passaria l’endemà”. El que va passar és que la portada del suplement d’esports del Manchester Evening News del 3 de maig de 1998, que il·lustra aquestes pàgines, va publicar una foto, sota el titular “Malaltís”, i el subtítol: “Els blues s’enfonsen a noves profunditats”. Leighton, plorós, s’eixuga les llàgrimes amb una samarreta blava.

“Cada matí anava en bus al treball i en baixar comprava un diari. El del quiosc era del United i sempre fèiem bromes. Aquell matí, havia folrat les finestres de la tenda amb fotos meves de tots els diaris. Va ser horrible. En aquells temps tothom es comprava un diari. Jo estava en una parada d’autobusos i cada conductor tenia un diari amb la meva foto plorant. Em va picar.” També ho van veure els seus col·legues, és clar. I no ho pot negar: “Em van tocar les pilotes durant un parell de setmanes. Tampoc hi va ajudar la merda de pentinat que portava.”

Han passat vint anys i no es pot creure on ha arribat el City: “Ara ens podem riure del United, tenen un deute immens, i nosaltres, propietaris que no han tingut por d’invertir.” Només ha tornat a Manchester dues vegades des que se’n va anar a Austràlia fa onze anys, pas previ a la seva vida a Bangkok. La primera va ser per al casament del seu germà; la segona, per veure la final de la FA Cup del 2011, per la tele: va ser un viatge d’anada i tornada el mateix dia. Ha seguit en la distància el que diu Glory Days, així que admet: “Veig que soc malastruc i el millor és que em mantingui a distància”, confessa resignat.

La portada d’aquell diari va acabar penjada al despatx del que llavors era president del club, David Bernstein, com a recordatori que mai més haurien de permetre donar un disgust semblant als seus socis. No ho van fer. “Aquell dilluns, va néixer un nou club”, recorda Bernstein, que va prendre la decisió de mudar-se de Maine Road a un nou estadi. El dia que va plorar Leighton va començar a néixer el City de Pep. Realment, res passa per casualitat.

El ‘pub’ de la setmana MARY D’S BAR13 Grey Mare Ln, Manchester M11 3DQ
És el pub més blau del món. Ni t’hi apropis si no ets del City. Molt gran. Bona cervesa. Molt bona música a la sala de darrere. Recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.