A 15 minuts del centre de Liverpool es troba Prenton Park, l’estadi dels Superwhites Army, o sigui el Tranmere Rovers. Estan d’enhorabona: el tercer equip de Liverpool ha tornat al futbol professional. Han tornat a la Football League, tres anys després del descens de categoria.

Els dos mites del club són John King, un entrenador històric amb el qual el Rovers va participar en tres playoffs per pujar a la Premier League... i no ho va aconseguir mai, i John Aldridge, el davanter de la Real Sociedad, aquell que amb un gol a l’Atlético de Madrid a Atocha li va donar un títol per anticipat al Barcelona de Johan Cruyff. Marc va marcar 40 gols quan va tornar a casa després de deixar Sant Sebastià. El 1924 Dixie Dean va debutar als 16 anys i va jugar 30 partits i va marcar 27 gols, abans que el venguessin a l’Everton per 3.000 lliures.

Després de 94 anys en el futbol professional, els blancs de Liverpool van descendir a l’infern el 2015 després de diversos anys de seriosos problemes econòmics. Per a un club de la seva tradició, allò va ser un drama. Al seu estadi van seguir acudint no menys de 5.000 espectadors en una categoria infecta. Però tot va acabar fa dues setmanes, quan van guanyar el Boreham Wood en una èpica final, a Wembley, és clar.

Ningú no va dir que seria fàcil. Van jugar amb 10 des del minut 3. La vermella va ser claríssima i directa: Liam Riedehalg, el número 3, ni va protestar; l’entrada que va fer era de presó. Andy panxeta Cook va avançar l’armada blanca amb una precisa rematada de cap en el minut 6, després d’una bona centrada de James Norwood, Nors per als amics. Però no seria tan fàcil. Va respondre Bruno Andrade en l’afegit del primer temps –l’àrbitre va donar 8 minuts de descompte!–, així que van marxar al descans empatats.

A la segona part va pressionar de valent l’equip de l’àrea metropolitana de Londres, però la defensa blanca, comandada pel seu capità, l’obès Steve Mcnulty –pesa tona i mitja– va resistir tots els envits dels Woods, tancats en la seva àrea. Així, arribat el minut 81, agonitzat l’equip i el partit, a Jennings li va sortir una centrada mossegada i Norwood, llest, es va avançar, només, per caçar la pilota que queia d’un núvol, la va pentinar i va agafar a contrapeu el porter dels blaus. I es va armar la de Déu.

La tarda després de la final, Ashley, la seva dona, va escriure un tuit, l’endemà a les cinc de la tarda: “He recollit James Noorwod aquest matí després de 17 hores seguides bevent. Ha dormit un parell d’horetes. A les 12 l’he tornat al pub. A les 6.30 li he portat roba neta perquè seguís de festa. Dels nens ja m’encarrego jo.” En plena festa, va respondre a un fan: “Tranquil, no tornaré a casa en dues setmanes.” Dos dies després, en el compte oficial del club es va preguntar als fans si algú havia trobat la maleta de Hugues, el número 20: “Hi tenia les claus del cotxe i no pot tornar a casa.” Dos dies després, el defensa Buxton va escriure: “Bones, nois, estic perdut en algun lloc de Birkenhead. Segueixo en mode festa. Algú s’anima a prendre unes pintes?”, va anunciar. Els seus companys Norburn, Davies, el porter, i per descomptat, Norwood, el nostre mite, van acceptar.

Nors va acabar dies després a l’hospital. No, res a veure amb el seu fetge. Tenia alguna cosa pendent al genoll. Per a molts, és gairebé un Déu a Liverpool.