Opinió

Croàcia, una realitat estimulant

Amb un PIB per càpita d’un terç del català, els seus èxits esportius fan pensar què seríem capaços de fer sense l’espoli anual espanyol

Croàcia disputarà la final del mundial de futbol per primera vegada en la seva història, i també serà el primer dels nous estats sorgits del processos d’independència de finals del segle XX que ho aconsegueix. La realitat esportiva croata és la d’una potència mundial, ara també en futbol. Un fenomen sorprenent en un país petit que tenia perfectament definits els seus esports de bandera: el bàsquet, l’handbol i el waterpolo.

Hi ha punts en comú evidents entre Croàcia i Catalunya, dos països relativament petits que són importants pols d’atracció turística al sud d’Europa, amb mar (Mediterrani i Adriàtic) i muntanya (Pirineus i Alps Dinàrics). El 1991 va organitzar –i guanyar– un referèndum d’independència, que va ser declarada pel seu Parlament –a què em sona tot això?– i, després d’una guerra en la qual va acabar tenint suports més o menys explícits de grans estats de la UE, la seva independència va ser reconeguda i des del 2013 fins i tot forma part de la Unió Europea.

Però Croàcia, gairebé el doble d’extensa que Catalunya (57.000 quilòmetres quadrats per 32.000) té poc més de la meitat de població (4,3 milions, per 7,5 nostres) i un PIB per càpita un terç del nostre (9.900 euros per habitant per 27.600 del de Catalunya).

Una plata olímpica i dos bronzes europeus en bàsquet, dos ors olímpics i un de mundial –a més de nou podis més en Jocs, mundials i europeus– en handbol i ors olímpics, mundials i europeus en waterpolo no s’aconsegueixen per generació espontània, per molts Petrovic, Kukoc, Radja, Cosic, Balic... que sorgeixin (per cert, l’or del mundial de waterpolo 2017, amb el català Xavier Garcia a la selecció). Croàcia no és un país ric. Ja es veu amb la desproporció entre els podis de les seves seleccions i els resultats escassos dels seus clubs. Malgrat tot, sap trobar la manera que el talent aflori i s’entreni per convertir-se en guanyador. Potser sí que aquí tenim altres prioritats, però no puc deixar de pensar què seríem capaços de fer per l’esport català si la riquesa que generem l’administréssim tota aquí. Lluny de caure en el derrotisme, la presència de Croàcia en la final de diumenge és un poderós estimulant per no defallir i un argument per convèncer els indecisos que encara siguin capaços d’entrar en raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.