La set­mana pas­sada va aca­bar la pri­mera gran gira mixta del FC Bar­ce­lona pels Estats Units. Per al club ha estat la vui­tena vegada que fan la pre­tem­po­rada en aquest país, des de la pri­mera gira, el 1937. Ara, però, ho han fet amb l’equip femení a l’expe­dició, com­par­tint pho­to­call amb els de Val­verde, en el que hau­ria de ser un pas impor­tant per anar imple­men­tant la visió de gènere en la gestió de l’esport pro­fes­si­o­nal –mal­grat la polèmica ini­cial pel viatge en classe turista de l’equip femení, lamen­ta­ble–. El Barça, faci el que faci, marca tendència per la glo­ba­li­tat de la seva marca.

El mer­cat nord-ame­ricà del fut­bol creix, mal­grat que l’estruc­tura pri­vada de les com­pe­ti­ci­ons, des de la base for­ma­tiva, no n’ha pos­si­bi­li­tat la total demo­cra­tit­zació entre les capes més des­a­fa­vo­ri­des d’una soci­e­tat econòmica­ment de blancs i negres. Per això, la selecció natu­ral té un cost econòmic difícil d’asso­lir per segons qui (1.600 dòlars de mit­jana per tem­po­rada), mal­grat la recent­ment pro­fes­si­o­na­lit­zada estruc­tura del fut­bol base de l’MLS, amb la US Soc­cer Deve­lo­pe­ment Aca­demy, i la dava­llada d’infants que prac­ti­quen el fut­bol ame­ricà (un 10%).

Però, quan el setem­bre del 2016 el Barça va obrir l’ofi­cina a Nova York ja es va deduir que el club apos­tava ober­ta­ment per aquest mer­cat, com també ho ha fet pel xinès. I mal­grat que els resul­tats no han estat els espe­rats –a ini­cis de 2018 el club va aco­mi­a­dar el direc­tor Arno Tra­bes­sin­ger pels mals resul­tats–, l’orga­nit­zació no aban­dona la volun­tat d’implan­tar-se en un mer­cat que viu neces­si­tat d’esport espec­ta­cle (és la meca dels esta­dis busi­ness appro­ach), d’ico­nes (homes i dones) i té una massa crítica d’herència hispànica que es con­ver­teix en el pri­mer ambai­xa­dor del fut­bol.

Es pot cri­ti­car mol­tes coses a la soci­e­tat ian­qui, però mai que no hagi cre­gut en l’esport femení. Si més no, una mica més que els euro­peus. I l’èxit de la Nati­o­nal Women’s Soc­cer Lea­gue n’és un exem­ple: ESPN, Fox i Life­time han comp­tat amb aquest pro­ducte tele­vi­siu fins avui, per exem­ple. De fet, ja fa anys. Qui no recorda la gran Mia Hamm, que va ser decla­rada la millor juga­dora del món per la FIFA els anys 2001 i 2002? En aquell moment, quan encara els grans clubs euro­peus no havien adop­tat el rol de noves mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment, el mer­cat ian­qui ja donava detalls de les seves espe­ci­fi­ci­tats i futu­res pos­si­bi­li­tats.