Romano Fenati ha rebut per totes bandes des de diumenge al migdia, i la majoria de les crítiques han estat ben merescudes. També les sancions i les rescissions de contracte m’han semblat adients després de la irresponsable acció de l’italià, que ha decidit no tornar a córrer en moto i ha anunciat la seva retirada. Entre totes les crítiques de pilots, afició, periodistes i gent que en la seva vida havia vist ni un minut d’una cursa de motos, ha sorgit Joan Mir. El mallorquí, campió de Moto 3 la temporada passada i company de lluites aferrissades de Fenati, ha tingut, per mi, la reacció més sensata. Mir ha reprovat l’acció de l’italià i creu que les conseqüències són correctes, però també destaca les seves lluites a la pista i la seva noblesa en la victòria i en la derrota. Molt bonic, i segur que a Fenati li ha anat bé llegir algunes paraules boniques. Però Mir va més enllà. L’anima a no rendir-se i a treballar per corregir la impulsivitat que tant de mal li han fet en la seva carrera –perquè l’acció amb Manzi no és el primer episodi d’un mal currículum– i a lluitar per una segona oportunitat. Mir s’arrisca que els seus mateixos companys se li tirin a sobre, però ha estat el més sensat. Ha parlat –o escrit, en aquest cas– amb el cap fred i s’ha atrevit a anar més enllà de la crítica ferotge. A més, ha analitzat, ha valorat i ha aportat solucions, posant sobre la taula la necessitat de treballar aspectes psicològics per millorar. Joan Mir ha estat el més racional del pàdoc i d’arreu. I en necessitàvem un.