La primera vegada que vaig sentir parlar de Stan Bowles caminava per Manchester amb Santiago Segurola. Tornàvem de la vella ciutat esportiva del City, on havíem passat el matí amb Manuel Pellegrini i la seva secretària, Amaia Díaz. Parlant dels vells temps dels blaus, em va il·lustrar, una altra vegada: “El millor va ser Bowles. Un crac”, em va dir abans d’explicar: “Era un 10 heterodox, un d’aquells futbolistes que en els setanta feien por als entrenadors, els temien per incontrolables. Però als aficionats els encantaven. Bowles era soci d’aquell grup dels Worthinton, Currie… pura arrogància amb la pilota”, em va dir. Després vaig saber més. Vaig saber que de nen, amb 13 anys, el van fer fora d’una fira perquè era a punt d’arruïnar l’amo amb un joc de punteria. Havia de xutar la pilota i ficar-la alternativament en uns forats. Vint minuts més tard no havia fallat cap tir. Vaig saber que havia treballat un dia en tota la seva vida, netejant vidres per a l’empresa familiar, i que el seu pare el va acomiadar perquè es va passar el matí en una casa d’apostes, i vaig saber que era fan del City i que havia debutat a Main Road als 18 anys marcant dos gols. També vaig saber que dos anys després es va barallar amb Allison, el manager, i el van fer fora, així que va anar a jugar amb el Bury, l’equip del poble on va néixer. Fins que el 1972 el va fitxar el Queens Park Rangers.

Allà va passar set anys elèctrics. Va arribar a ser cinc vegades internacional i va formar part d’aquell inoblidable equip que va quedar a un punt de guanyar el títol al Liverpool el 1975. Pur geni, si jugava el dissabte, els diumenges es posava la samarreta de l’equip del pub on passava les tardes bevent durant la setmana i jugava amb els col·legues la lliga de pubs.

Poques coses hi havia que li interessessin més que el futbol: les noies, la roba cara, l’alcohol i les apostes. Va ser això el que el va arruïnar. “Si pogués passar per una casa d’apostes amb la mateixa facilitat com passa una pilota seria un home ric”, va dir Ernie Tagg, gerent del Crewe, on va jugar uns anys. Pura autodestrucció, era fàcil trobar-lo amb George Best a la nit quan als 34 anys es va retirar. Però la seva és una llegenda tràgica.

Últimament he llegit més coses, i em van entristir. Era la seva filla Andria qui ho explicava. “El meu pare tornava a casa quan trencava amb alguna de les seves amants, s’hi quedava un temps i tornava a desaparèixer. Però l’última vegada em va demanar un diari. L’hi vaig donar i em va preguntar: «Què fas? Vull un diari, en tassa!»”. El que volia era un te. El vaig portar al metge. Alzheimer en les dues parts del cervell. Des de llavors, vells companys com Don Shanks o Terry Venables, Mike Summerbee, el QPR i el City s’han bolcat en la seva ajuda. No és l’únic d’aquella generació amb problemes semblants, com va demostrar un estudi del Telegraph.

Segurola també em va explicar que el va veure jugar una vegada contra Itàlia amb Anglaterra i li resulta impossible oblidar-ho. Tampoc el futbol anglès l’oblidarà mai. Però és ell qui ha oblidat tot, qui quan ara entra al pub ja no sap demanar la seva pinta de Shandy, qui quan passa per davant d’una casa d’apostes i hi entra, mira com si aquell lloc li sonés d’alguna cosa i segueix el seu passeig matinal, qui somriu a la seva neta i li brillen els ulls blaus però no la reconeix. Stan Bowles no sap qui va ser ni sap qui és. I diu Andria que de tant en tant el veu xutant contra la paret de casa una pilota rosa de la seva neta. Llavors té la sensació que el seu pare és feliç, tan feliç com quan passava la pilota buscant un gol, com quan el seu món només era un camp de futbol i una casa d’apostes.