No és estrany que en arribar un dimarts o un dimecres a la tarda a un pub a Anglaterra, assisteixis a un concurs de preguntes, el tradicional Quiz. I estrany serà que durant el concurs no aparegui la pregunta: “Qui va ser el primer jugador de raça negra a defensar la samarreta de la selecció anglesa de futbol?” No és difícil. “Viv Anderson.” Va passar el 29 de novembre de 1978, a Wembley i contra Txecoslovàquia. Va decidir el partit un gol de Steve Cooppell. I es va armar un bon sidral per veure el lateral del Forest jugant per a la selecció. “M’és igual que sigui negre, groc o blau. Demà juga”, va defensar Roy Greenwood, el seleccionador, que es va veure obligat a esperar dos dies per donar-li l’alternativa. Feia tant fred aquell dia que es va congelar la gespa i es va suspendre el partit. Però al final, el dijous Anderson va fer història. Una setmana més tard, la reina li va enviar un telegrama de felicitació. Anys després el va condecorar com a MBA.

Encara que a dia d’avui en el pub sempre apareix un llest quan sorgeix la pregunta, Anderson és un personatge respectat. Però el llest té raó quan crida: “No! El primer va ser Odeje!” I sempre n’hi ha un altre que diu: “No, va ser Cunningham!” Benjamin Odeje va ser el primer futbolista que el 1971 va defensar la selecció dels School, l’equip de 15 anys, els cadets. I el 1974 Laurie Cunningham es va estrenar amb la sub 21. Però com va dir una vegada Andoni Zubizarreta, pots jugar amb els infantils, amb els cadets i amb el Bilbao Athletic, però fins que no jugues a San Mamés, no has jugat a l’Athletic. Doncs això vindria a ser el mateix. Fins al 1978 un negre no va defensar la samarreta dels tres lleons. Anderson va ser el primer.

Li deien l’aranya, i tot i que normalment jugava de lateral, podia fer-ho de central. Va disputar 30 partits amb Anglaterra, va fer 3 gols, i tot i que va ser convocat per a dos mundials (Espanya 82 i Itàlia 90) i dues Eurocopes (França 84 i Alemanya 88) només va jugar l’última. Fill d’emigrants arribats de Jamaica, Viv va ser un bon estudiant i un gran atleta, però sempre va voler jugar a futbol. Ho va fer més de 400 vegades amb el Forest, amb el qual va guanyar una lliga, dues copes de la lliga, la Charity Shield i dues copes d’Europa i va ser triat pels seus seguidors el 1997 com el millor lateral de la història del club. Després de 10 anys, el va fitxar l’Arsenal, un any després va emigrar a Old Trafford –va ser el primer fitxatge d’Alex Fergusson– i va jugar també per al Sheffield Wednesday i el Barnsley, abans de retirar-se en el Middlesborough, club on va veure per última vegada amb vida el seu gran valedor, Brian Clough.

Anderson dirigeix ara l’empresa Playon Pro, una organització benèfica creada el 2011 per ajudar exfutbolistes. Es creu que dos de cada cinc jugadors tenen dificultats financeres cinc anys després de la seva retirada. “Els jugadors que guanyen 40.000 lliures per setmana poden fer fallida en els cinc anys posteriors a la seva retirada”, explica Anderson. “Tens cases, cotxes de luxe, vacances pagades… en guanyes 100, i en gastes101. Tots hem caigut en aquest parany. I quan arribes als 35 o 36 anys, tret que siguis un Beckham o un Gerrard, el teu agent s’oblida de tu i busca una nova perla. No hi ha ningú. Només despeses.” A Anglaterra, els futbolistes, que acostumen a retirar-se als 35 anys, no poden accedir a la jubilació fins als 59. Anderson els ajuda en la seva integració a la vida normal. Sap que deixar el futbol no és fàcil, deu ser perquè ell no ho va tenir fàcil des de l’inici. Quan Clough va començar a comptar amb ell, el 1974, li tiraven fruita des de la graderia. Per ser negre. Una tarda, en el camp del Carlise, Clough el va enviar a escalfar i al cap de cinc minuts Anderson va tornar a la banqueta. “M’estan tirant fruita. Em tiren plàtans, pomes, peres…”, va dir Viv. “Doncs aixeca el cul i porta’m dues pomes”, va dir Clough. I això va fer Anderson. Córrer i tirar de valor. Per alguna cosa va ser el primer.