Una placa en la Sir Matt Busby Way, el camí que porta milers d’aficionats a Old Trafford quan hi ha partit, el recorda com l’home que va reconstruir el United en els anys trenta. Res més cert. Va ser ell qui va salvar el club de la fallida, qui va portar el tren des del centre de Manchester a Old Trafford i qui va signar el contracte a Alexander Matthew Busby com a entrenador dels reds, en el seu últim servei al club. Sense James William Gibson (Manchester, 21 d’octubre de 1877- setembre de 1951), el United mai hagués existit com l’entenem avui. Probablement, tampoc el futbol anglès. President del club des del desembre de 1931 fins a la seva mort, el deute que va pagar per evitar la fallida sempre estarà en la memòria dels seguidors reds.

Avui, que pretenia parlar del president del Leicester, mort en un accident d’helicòpter, però una altra vegada Rafa Ramos s’ha avançat a La Vanguardia i m’ha deixat sense lletres, avui que els rumors diuen que a Josep Lluís Núñez li queden dos telenotícies, he recordat l’home que es va gastar milers de lliures i va empènyer el United cap als estels. Nascut a Salford, va veure morir sent un nen Florence, la seva germana gran, i poc després els seus pares, quan tenia14 anys. Va anar a viure amb els seus avis al centre de Manchester. Era una mina per a les funeràries, perquè a l’any següent van morir els dos avis i, arribat aquest trist moment, li va tocar jugar-se la vida amb el seu oncle matern, William Fell, un reeixit home de negocis. Per si de cas la mort cridava a la porta, l’oncle va mantenir James més estona a la fàbrica que a casa. James tenia un sisè sentit per als negocis, i va multiplicar els beneficis de l’empresa familiar. A principi de la Primera Guerra Mundial va olorar sang i diners i va signar un contracte amb l’exèrcit britànic. Venia uniformes per als soldats que queien com a mosques en el front. La roba no es reciclava i de la seva fàbrica sortien cada dia milers d’uniformes per a la batalla. Acabada la guerra va seguir fent roba per als militars i va signar un altre contracte per vestir els conductors de tramvies i de trens del nord d’Anglaterra. Convertit en empresari de referència, desgraciadament la mort va continuar rondant-lo. Va tenir bessons i al cap d’un any van morir, el 1924. Pobre home.

Encara que mai va ser un gran aficionat al futbol, el cas és que el Manchester United, per aquells anys, estava a punt de morir de pobre. Gibson mantenia una certa amistat amb John Henry Davies, que després de 25 anys en la presidència del club va traspassar… al cementiri. El 1930 la situació pintava a tancament, i algú va recórrer a Gibson, que no va poder dir que no i va ajudar el club del seu barri. El 20 de gener de 1932 va acceptar la presidència. Quedaven 100 lliures a la caixa i se’n devien més de mil. Una signatura seva va garantir davant els bancs un aval de 40.000 lliures, evitant la fallida del club. A més, va ser un visionari, comprant bons jugadors, pagant bons sous per donar un bon espectacle a l’afició, a la qual va omplir de comoditats, com l’accés fins a Old Trafford, llavors molt lluny del centre de Manchester, gràcies a un acord amb l’empresa del ferrocarril, que va construir la parada de tren que encara existeix. Guanyaven i perdien, i ell no va defallir ni quan l’estadi va ser destruït pels atacs aeris alemanys l’11 de març de 1941; va pagar-ne la reconstrucció. Sota el seu mandat, també es va finançar l’acadèmia formativa, d’on van sortir els nois que més tard van nodrir l’equip amb el qual Busby va guanyar la primera copa d’Europa, el 29 de maig de 1968.

James Gibson no va viure per veure-ho… però una placa pel camí cap a Old Trafford recorda que va ser ell qui va refundar el United en els anys trenta. Sense ell res no hauria estat el mateix.