Diumenge, a l’Etihad, el City i el United tornaran a veure’s les cares en el derbi de Manchester. El món tornarà a parlar de Guardiola i Mourinho, però per a la gent de Manchester és molt més que això. És difícil donar per bones les estadístiques perquè ningú es posa d’acord amb les dates, si atenem els antecedents fundacionals. De fet, abans del City i del United va haver-hi alguns clubs que els van precedir, i això ho complica tot. Però és clar que com a tals, posats a sumar, els que més partits ha guanyat són els vermells. Però anem al que anem. El partit comença al pub i al vestidor.

Deu ser per això que els City-United duren fins als vestidors. Així va ser les dues últimes vegades; va haver-hi brega camí dels vestidors. Fins i tot a dins. A Old Trafford, Mourinho ho va embolicar, molest pel volum de la celebració dels jugadors blaus. Que ho preguntin a Mikel Arteta, un dels ajudants de Pep, o a Edu Álvarez, un dels fisioterapeutes. I al camp del City, anant cap al túnel, Ander Herrera va deixar per a la història un record: la seva escopinada a l’escut del City pintat sobre la gespa. Tornava de remuntar un 2-0 en una segona part tremenda, després que al descans marxés veient els seus rivals guanyar el títol en 45 minuts que donaven per una maneta. Estava content.

Estem parlant de vestidors de luxe i la pregunta és: com eren en els inicis? Pel que sabem, els del camp del City remeten a un pub. No podia ser d’una altra manera. Retrocedim.

Uns diuen que va ser el 12 de novembre de 1881 quan el West Gorton va rebre el Newton Heath en el que va haver de ser el primer duel ciutadà. Si va anar així, el va guanyar el United. Però hi ha qui assegura que el que val com a primer duel mancunian és el de 1884, quan el Newton Heath va vèncer el Manchester City per 5-2 a Hyde Road. També diuen que el primer partit en la màxima categoria del futbol anglès va ser el desembre de 1906, quan el City va vèncer per 3-0… Buf, que ho preguntin a Toni Padilla.

En fi, el que és segur és que la primera vegada que es van canviar els dos equips abans de sortir a jugar a Hyde Road, aquell lloc reconegut per les hemeroteques com el primer camp de futbol del que va ser l’embrió del City, el West Gorton, va ser en un pub, el Hyde Road Hotel. Lamento no poder-hi recomanar la visita perquè, desgraciadament, ja no existeix. Estava situat en una carretera del mateix nom, que començava a l’extrem est d’Ardwick Green South, a Ardwick, un lloc residencial que ara és una zona obrera, i arribava molt a l’est, cap a Hyde. Al Hyde Road Hotel es va fundar l’Ardwick AFC el 1887, que va derivar posteriorment en el Manchester City FC el 1894. Al bar, que quedava molt a prop del camp, s’hi canviaven els futbolistes, i allà tornaven per prendre unes cerveses després del partit. És normal que l’Ardwick, i després el City, els coneguessin com a cervesers. El novembre de 1920, la graderia principal d’aquell camp va ser destruïda per un incendi i el Manchester City va decidir buscar una nova casa i es va mudar; el 1923 va inaugurar Maine Road, amb capacitat per a 80.000 persones.

Però el vell Hyde Road Hotel va continuar dret, servint cerveses i menjars a la parròquia local de West Gorton; i els seus cambrers, conversa, com ha de ser. La zona va anar canviant i va passar majoritàriament a ser habitada per emigrants hindús, que ja no bevien com els antics vilatans i el pub es va anar buidant fins a convertir-se en el City Gates, ja només un lloc de pelegrinatge. El negoci va estar durant anys en mans George Heslop, un antic jugador del City, que li va canviar el nom per The City Gates a principi dels vuitanta, però el va tancar per pèrdues arribada la dècada dels noranta. Després de dotze anys buit, va ser demolit. Avui dia, dos pilars de l’original Hyde Road Hotel s’eleven al jardí commemoratiu del MCFC. Això és tot el que queda del que va ser el primer vestidor d’un derbi a Manchester.

Va haver de ser en un pub on es van canviar per primera vegada en un derbi. Que la memòria i una cervesa ho recordin.