Opinió

En Marc va tornar a casa

L’últim derbi que en Marc Aspinall va viure a Maine Road va ser el de 1989, l’any de la golejada, el del 5-1. Va ser un dissabte i el dimarts següent, amb 27 anys, les seves Dr. Marteens van trepitjar Barcelona, la ciutat on encara hi viu. Mai hauria imaginat que 29 anys després cridaria nous gols del City amb dos dels seus tres fills a un nou estadi. Diumenge, en Marc va viure el seu segon derbi a l’Etihad. Des del 4-1 del 2013 que no gaudia d’una victòria contra els reds de Salford a casa seva, a Manchester. Va anar amb en Pere i en Marc, els seus dos fills grans, perquè el petit, en Dani, “es va quedar sense entrada, pobret”, es lamenta. Tots tres són del City.

“Em sembla que és l’única i la millor herència que els deixaré en vida”, diu en Marc a la barra del Mendizabal, al carrer del Raval on viu. “En Pere va néixer l’any que el City va baixar a segona i en Marc, la primera vegada que vàrem estar a tercera. Van créixer mastegant desgràcies, sense somiar on estem. En Dani només ha viscut glòries. Va néixer amb la Cup del 2011 sota el braç”, diu. És normal que seguint la tradició del sentit de l’humor del City, els seus germans grans li cantin allò que tantes vegades han escoltat els aficionats blaus en un camp de futbol: “Where were you when you were shit?”, alguna cosa semblant a “on estaves quan eres una merda?”. Però com porta tres Premiers, la Cup i tres Carabaos, ara li diuen “el fan del bon temps”.

En Marc, el pare, va néixer a Westhoughton, un poble carboner, entre Bolton, Manchester i Wigan, el mateix lloc on va néixer Robert Shaw. El seu pare, que als 12 anys ja era miner, va acabar a l’exèrcit, amb tan bona sort que pocs anys més tard va esclatar la II Guerra Mundial. Quan va acabar, el govern laborista li va pagar estudis universitaris, va ser funcionari, però s’avorria tant que va preferir convertir-se en professor de matemàtiques. El seu pare era del Wigan. En Marc es va fer del City perquè Francis Lee és del seu poble. “La dona de Lee era la perruquera. Si Lee hagués estat del United després de deixar el Bolton, és probable que tot hagués canviat per als xavals del poble”. Però hi ha un altre motiu. La seva germana gran tenia un xicot que era del City i va ser ell qui el 2 de gener del 71 el va portar per primera vegada a Maine Road. Jugaven contra el Wigan, partit de la Cup. “Vam guanyar 1-0, gol de Collin Bell, al minut 88”. Quan era petit, Lee va ser el seu ídol, però admet que el millor sempre va ser Bell.

Va començar a anar a The Kippax, la famosa graderia de Maine Road, quan la seva mare va comprendre que era capaç de tornar intacte i perquè va començar a guanyar-se la vida: 2 lliures i 20 penics a la setmana repartint el diari. “L’entrada costava 25 penics. Em sentia un milionari”. Als 18 anys es va fer soci i només quan va anar a viure a Londres va deixar d’anar al camp, encara que no va deixar de ser abonat. Va estudiar teatre a la capital on va compartir casa amb Marius Díaz, que en aquells dies era només un estudiant i no un dels mes grans violoncel·listes europeus. Va ser amb ell amb qui va visitar per primera vegada Barcelona. Va conèixer la Laura, la mare dels seus dos primers fills. Treballa de professor d’anglès a la UAB.

En Marc és fundador de la penya del City de Barcelona. Va ser fa quatre anys, amb motiu d’un altre derbi, el primer que va veure a l’Etihad. Va anar a buscar les entrades a casa de Kevin Parker, el secretari general de l’Official Club Supporters del City, amb Nacho, un altre dels socis catalans del Fan Club de Barcelona. “Ell ens va convidar a fundar la penya. Jo pensava que necessitàvem un mínim de gent, però no. Vam deixar d’ajuntar-nos de bar en bar i vam trobem el Som, a la plaça Osca”. Allà veuen els partits quan no coincideixen amb els del Barça. Comparteixen seu amb la penya barcelonista d’Hostafrancs i ells manen.

Però diumenge, es va passar primer pel MaryD’s i després, amb la seva samarreta blava i els seus dos fills grans, va viure el derbi al Etihad; diumenge, en Marc va tornar a casa.

El ‘pub’ de la setmana The Hare And Hounds 46 Shudehill, ManchesterM4 4AA
Davant de l’estació d’autobusos, és part de la ciutat des de 1743. És un gust beure entre les seves parets de fusta i sobre la seva moqueta. Però siguin respectuosos: hi ha seients reservats per als clients de tota la vida. Recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.