“Ara prenen més proteïnes que cerveses, però és normal, la competició ha canviat”, sosté Randy Ferbey, veterà jugador canadenc de cúrling, nascut a Alberta el 30 de maig de 1959, sis vegades campió del seu país i quatre vegades campió del món, un dels culpables que entre els seus paisans nord-americans sigui tan popular llançar pedres sobre el gel. Ho lamenta; ja res és el que era, però és clar, tot ha canviat molt. El que era un esport considerat social, allò que podia guanyar una mestressa de casa escocesa en uns Jocs Olímpics, ja és una altra cosa; ara quan se te’n va la mà al bar ja no et tapa ningú, surts a Youtube. “Abans tiràvem un parell de pedres, anàvem al bar i tornàvem a la pista. Normalment, després dels partits, allargàvem la nit al bar de l’hotel amb els altres equips i els nostres amics o les famílies, així que arribàvem als partits de dissabte amb ressaca. Això ja no passa; ara baixen al gimnàs.”

Bé: Ferbey ha creat bona escola.

La setmana passada els components de l’equip del Canadà, els seus hereus, van ser expulsats del Red Deer Curling Classic del Canadà, una cita menor del World Curling Tour, pel seu estat d’embriaguesa. Liderats per Ryan Fry, medalla d’or en els Jocs Olímpics de Sotxi 2014, van fer-la molt grossa. Ell i Jamie Koe (10 vegades campió del Canadà) –que no va poder ni posar-se dret–, Chris Schille i DJ Kidby van passar més estona a la barra que al gel. Divendres va anar bé, però dissabte, la segona jornada del torneig, van relliscar... com Noodles a Érase una vez América.

“Portem la nostra diversió una mica massa lluny. És cert: vam fer incòmode i molestar el joc per als nostres companys i els aficionats”, van reconèixer els canadencs en un comunicat, tan sentit com avergonyit, l’endemà. La veritat és que la seva actuació a la zona de lliurament de les pedres, sobre el gel, en el camí cap a la diana, devia ser espectacular: els va costar mantenir l’estabilitat sobre la pista, i Fry va encertar a trencar una escombra sobre el seu cap i una altra en el seu genoll. Al vestidor va foradar, segons sembla, un parell de parets.

Beure, el que es diu beure, en els tornejos de cúrling, especialment en els tornejos menors, sempre ha estat assimilat. Es bevia com es bevia a la redacció d’un diari decent, com la de l’Sport en els noranta, per exemple. Però als canadencs, se’ls en va anar la mà. No deixa de ser curiós que a un mite com Fry, que va beure i triomfar en els Jocs Olímpics de Sotxi –a Sotxi!– li passés. “Va ser una cosa de temperament”, va explicar un dels organitzadors. “Em vaig permetre perdre el control. Vaig ofendre la gent amb les meves accions”, va dir Fry.

Total, que després va demanar disculpes. “Ho sento, no tornarà a passar”, va dir a imatge i semblança del rei emèrit. “La millor versió de tu mateix ve després de donar el pitjor”, va afegir en la seva carta, en una ostentació sintàctica que mai no hauríem d’esperar del monarca pare.

La borratxera dels canadencs, en qualsevol cas, devia ser tan monumental que ha mobilitzat, fins i tot, el Comitè Olímpic Canadenc, perquè, és clar, haurà d’escollir l’equip que representi el seu país en els pròxims Jocs, i aquesta moguda ha de tenir-la en compte, i el que només importava als amants del cúrling és ara una qüestió d’estat, després de la borratxera de Fry.

Ferbey, el veterà, tracta de desdramatitzar. “Ara els equips passen el seu temps al gimnàs, és bo. Ho entenc. Els juvenils viatgen amb entrenadors, fisioterapeutes i psicòlegs. És una mica ridícul!”, diu un tipus que deixava la cervesa a la barra, tirava la pedra i guanyava un mundial. I demanava una altra ronda. Però això va ser quan el cúrling era el cúrling.