Un llegat amb clarobscurs

Agradi o no, es una evidència que Josep Lluís Nuñez pas­sarà a for­mar part de la història del FC Bar­ce­lona. Durant 22 anys inin­ter­rom­puts va pre­si­dir el club amb mà de ferro, dotant-lo d’un mar­cat to pre­si­den­ci­a­lista, una manera de gover­nar que s’esti­lava molt en el món del fut­bol de fa uns anys. Pos­si­ble­ment sigui l’últim pre­si­dent que que­dava viu d’una època ja pas­sada. Va arri­bar al poder el 6 de maig de 1978 i va ocu­par-lo fins al 2000, un període de temps tan gran que per­met que d’ell se’n puguin fer mil i una valo­ra­ci­ons. El seu lle­gat està ple de clarobs­curs, com no pot ser de cap altra manera en una figura que durant tants anys va diri­gir el Barça, una enti­tat amb moltíssi­mes par­ti­cu­la­ri­tats. La polèmica sem­pre el va envol­tar, ja la seva arri­bada a la pre­sidència va ser dis­cu­tida després de la reti­rada del favo­rit en aque­lles elec­ci­ons, Víctor Sagi, com el pacte poste­rior amb Nico­lau Casaus, que entra­ria en la direc­tiva com un dels seus vice­pre­si­dents, el més cone­gut jun­ta­ment amb la seva mà dreta, Joan Gas­part.

Fins l’arri­bada de Johan Cruyff, el seu balanç espor­tiu no era per tirar coets. Ni pels títols acon­se­guits ni tam­poc per tenir una idea clara i defi­nida de per on anar. Com a empre­sari de la cons­trucció que era, sem­blava més pre­o­cu­pat pels números que no pas per ampliar les vitri­nes del museu, que ara duu el seu nom, amb títols. Durant anys va fer un bon tàndem amb el geni holandès i amb ell a la pre­sidència i Cruyff a la ban­queta es va crear el Dream Team, un equip que va acon­se­guir cap­gi­rar la història del club de cap a peus. Es va posar fi a l’hege­mo­nia del Real Madrid i es va acon­se­guir la pri­mera copa d’Europa. Gràcies a Cruyff, el Barça es va for­jar una iden­ti­tat molt mar­cada i els seus equips es van dotar d’un estil de joc que encara avui per­dura. Mal­grat les peti­tes vari­a­ci­ons que s’hi puguin fer. Però les dues per­so­na­li­tats van aca­bar xocant i les males mane­res amb què el tècnic va ser aco­mi­a­dat van divi­dir l’enti­tat en dos cor­rents encara exis­tents; el nuñisme i el cruyf­fisme. Dues visi­ons de veure i enten­dre el club i el fut­bol irre­con­ci­li­a­bles i la gran ferida per tan­car del bar­ce­lo­nisme. Si això és pos­si­ble, que no ho crec.

Amb ell de pre­si­dent, el Barça va fer un gran salt econòmic. Això ningú li ho pot dis­cu­tir. La ciu­tat espor­tiva on avui s’entre­nen Messi i com­pa­nyia està cons­truïda sobre uns ter­renys que es van com­prar en la seva etapa i també va crear La Masia. També va ser qui va dema­nar cobrar pels drets tele­vi­sius i va engrei­xar l’eco­no­mia de l’enti­tat gràcies als pri­mers patro­ci­nis, el que ell ano­me­nava “ingres­sos atípics”. Seu també és el mèrit d’haver creat unes sec­ci­ons espor­ti­ves potents, que durant el seus dife­rents man­dats van donar al club un munt de títols. Con­cre­ta­ment 176.

Amb alguns juga­dors va man­te­nir molt bona relació, gai­rebé com de pare i fill, però amb d’altres va aca­bar com el rosari de l’aurora. Des de Schus­ter, pas­sant per Mara­dona, Figo, Ronaldo o Pep Guar­di­ola. De fet, un dels seus moments més com­pli­cats és durant el motí de l’Hes­pe­ria, quan la plan­ti­lla al com­plet li va recla­mar la dimissió. Per al record també que­da­ran alguns dels seus enfron­ta­ments amb pre­si­dents d’altres clubs, com Ramón Men­doza o Jesús Gil, la relació de tiban­tor amb part de la premsa i algu­nes fra­ses i ocurrències de les quals han aca­bat fent paròdia o imi­ta­ci­ons.