Lily Parr hauria deixat anar un cop de puny al DJ, no en tinc cap dubte. Quan el dilluns Ada Hegerberg es va convertir en la primera futbolista a recollir la Pilota d’Or i el DJ francès Martin Solveig, responsable d’animació de l’acte, va preguntar a la noruega si sabia fer twerking, Lily li hauria donat amb la mà oberta. La rossa davantera del Lió li va dir que “no”, seriosa i taxativa, va girar la cara i va marxar. El graciós músic es va disculpar després, i ella va dir que no s’havia sentit ofesa. Ella ho sabrà. La veritat és que l’acte, històric, va quedar tacat. Em va venir al cap Lily, la més gran d’aquelles que van cridar The Munitionettes, les pioneres angleses del futbol. Li hauria donat una hòstia, segur.

Lilian “Lily” Parr (26-04-1905 – 24-05-1978) va començar a jugar de nena amb els seus germans i el seu xut no va trigar a cridar l’atenció del Dick-Kerr Ladies, l’equip d’una enorme fàbrica de vagons de tramvia i ferrocarril de Preston, que en esclatar la guerra va passar a dedicar-se a fabricar munició per als soldats. Parr tenia 14 anys quan es va convertir en allò que van dir The Munitionettes: empleades de les fàbriques que van formar equips de futbol per alegrar la vida en la rereguarda durant la I Guerra Mundial.

Parr va anotar 43 gols en la seva primera temporada i més de 1.000 en la seva carrera. Feia 1,81, fumava com un carreter els famosos Gaspers, els cigarrets Woodbine sense filtre, una marca barata i popular a principis del segle XX entre els obrers del nord del país. Bobby Walker, internacional escocès, va dir que era “la millor distribuïdora que he vist mai en el futbol”. “Xutava amb la força d’una mula”, va dir la seva companya Joan Whalley. “És l’única persona que he conegut capaç d’enviar una vella pilota de cuir des de la banda esquerra fins a la dreta i gairebé tirar-me a terra amb la força del xut.” La llegenda diu que va arribar a trencar un braç a una portera d’una rematada.

Per veure-la se citaven multituds. El 1920, contra el St Helens, 53.000 persones van omplir les grades. Aquell mateix any, Parr va jugar en el primer partit internacional femení reconegut, contra França, i 25.000 persones van veure el Dick-Kerr Ladies guanyar per 4-0. El 1921, va marcar cinc gols en la victòria per 9-1 contra una selecció anglesa, i va repetir la gesta quan es va enfrontar a la francesa, davant de 15.000 espectadors. El futbol femení s’havia convertit en un esport tremendament popular gràcies, en bona part, a ella. Al final de la guerra cobrava el que ara serien 100 euros al mes per jugar en el Dick-Kerr Ladies.

Però a la fi de 1921, va parlar la FA: “Havent rebut queixes sobre el futbol jugat per dones, el Consell se sent obligat a expressar enèrgicament l’opinió que el futbol no és apropiat per a les dames, i no se les ha d’animar a practicar-lo.” La veritat és que el Kerr’s jugava partits per ajudar els miners de Gal·les, en vaga, i l’equip començava a considerar-se una eina al servei del Moviment Laborista: “El Consell, a més, és de l’opinió que una part excessiva del recaptat es perd en despeses i molt poc es destina a finalitats benèfiques”, concloïa el comunicat de la FA. Prohibit el futbol femení a Anglaterra, el Kerr’s va marxar de gira als Estats Units, on Parr va ser assenyalada com “la futbolista més brillant del món”. Va jugar fins al 1951.

La primera dona a formar part del Saló de la Fama del Museu Nacional del Futbol va treballar com a infermera en el Manicomi de Whittingham quan va tancar la fàbrica. Mai va amagar el seu lesbianisme, i a l’hospital va conèixer la Mary, una altra infermera, de qui es va enamorar i amb qui va compartir tota la seva vida a Goosnargh.

Icona del moviment LGTB, el 1967 va emmalaltir de càncer de mama; va morir el 1978, als 73 anys. Va tenir temps de celebrar que la FA aixequés el veto a les dones futbolistes. Està enterrada al cementiri de St Helens. Dilluns hauria clavat un cop de puny al DJ. Sens dubte.