Kasparov, Fischer, Karpov, Carlsen, Tal, Anand, Capablanca, Morphy, Kramnik o Lasker. Si pretenem trobar o escollir el millor jugador d’escacs de l’era moderna, és millor que ho deixem. No ens posarem d’acord. Són genis que van portar el seu singular processador mental a un tauler, convertint la seva capacitat per combinar seqüències i preveure situacions en una meravella. Però a tots, més enllà de la seva obsessió i que estan tocats per la tramuntana, els uneix una cosa: les peces amb què juguen són pur disseny anglès. (Em sorprenc a mi mateix parlant d’escacs, però mira, deu ser que estic tendre i el tema em remet a la infància, quan guanyava tornejos escolars a Barcelona, amb el Betlem, i després en solitari; o deu ser que l’altre dia vaig advertir que un amic ha recuperat l’hàbit de jugar per telèfon com quan érem joves i ens crèiem eterns, capaços d’escapolir-nos fins i tot de les presons).

El cas és que he tornat a mirar al tauler i he recordat una tarda en un pub de Carlise, quan un vilatà em va descobrir la major aportació britànica al tema. L’illa i l’escac i mat sempre han estat connectats. Molt abans fins i tot que un tal Philidor creés el que passa per ser el primer club de Londres, situat en el Parloe’s Coffe, a Saint James Street, els romans ja jugaven a alguna cosa semblant en els seus viatges fins a Mancunian.

No va trigar a arribar al carrer el joc, en gran part per la seva difusió en els diaris, especialment en el Bell’s Life de Londres, que va popularitzar el joc traient-ho dels elitistes clubs socials, acostant-ho a murris amb talent, que van començar a combinar-ho amb els jocs d’atzar, és a dir, els daus o les cartes. I fins avui.

La Gran Bretanya ha donat grans mestres, com Matthew Sadler o Jonathan Penrose, el mític campió del món d’escacs per correu –aquest el deixarem per a un altre dia, dona per a un llibre–, però el gran llegat porta la mà d’un tal Nathaniel Cook, que va patentar el 1849 els dissenys de les peces d’escacs que avalades per Howard Staunton (1810 – 1874) van cobrar gran popularitat.

Staunton va ser un mite dels escacs de l’època i és un referent absolut de la història del joc, que d’entrada va legitimar l’anomenada obertura anglesa (ja saben, 1.c4) –que no era seva, tot cal dir-ho–, una decisió que passa per ser la sortida amb blanques més ferma de la història dels escacs i que Staunton va usar i va desenvolupar en la seva partida contra Piere Saint Amanten. Un cop de puny per començar molt difícil de contestar. Staunton va canviar la història dels escacs des de les pàgines de la revista que dirigia, The Illustrated London News, però, per sobre de tot, va defensar i va comercialitzar el set Staunton, el que va patentar Cook, que per barat i fàcil d’usar va permetre a les masses la compra de peces d’escacs. És el mateix amb el qual Carlsen va guanyar el seu últim mundial.

Kasparov sempre va elogiar Staunton, que va publicar quatre llibres que són referència absoluta del joc, i que va organitzar el primer torneig internacional d’escacs de la història, a Londres. Però hi ha veus crítiques, com la del mestre internacional britànic William Hartston: “La seva personalitat arrogant amb prou feines ha estat igualada en la història del joc”, va dir. Fischer també hi va dir la seva: “Va ser l’analista d’obertura més profund de tots els temps. Va ser més teòric que jugador, però va ser el jugador més fort de la seva època ... A més, va comprendre tots els conceptes posicionals.”

El cas és que les peces de Staunton van obtenir el segell de reconeixement de la Federació Internacional d’Escacs, el 1924 i des de llavors s’usen en tots els tornejos d’escacs.

Sense Staunton i les seves fitxes, els escacs no serien el que són. I molts de nosaltres, tampoc.